Los archivos del Pentágono, d’ Steven Spielberg

EUA, 1971. Més de quinze anys de conflicte, i ni la Guerra del Vietnam s’estava guanyant ni els motius per entrar en aquell conflicte armat eren els que s’havien explicat públicament. Les mentides s’havien acumulat sense que ningú ho pogués demostrar. Daniel Ellsberg, un exanalista de la intel·ligència militar va filtrar els documents secrets que el secretari de defensa Robert McNamara havia recopilat durant tot aquest temps. Los archivos del Pentágono és l’excel·lent versió dels fets de la mà d’Steven Spielberg, el qual articula probablement un dels seus millors films per explicar com primer el The New York Times i després el The Washington Post varen publicar els documents que va provocar la denúncia de l’administració del govern de Nixon davant dels Tribunals, al•legant que es posava en perill la seguretat del país.

La llibertat de premsa i la dignitat del poble nord-americà estaven en joc. El The Washington Post no era el referent en el qual es va convertir a finals dels 60 i principis dels 70. Sobrevivien pendents del New York Times, habitualment arribaven tard a totes les grans històries, i Katherine Graham (excel·lent Meryl Streep), la nova propietària, rol que va assumir després del suïcidi de l’anterior -el seu marit-, no tenia la força, ni la convicció ni la confiança per liderar el diari per si mateixa. Quan l’esperada sortida a borsa era l’únic pas ferm que havia decidit fer, va sorgir una oportunitat per deixar de ser un diari qualsevol i convertir-se en quelcom gran i important: publicar l’informe secret que fins llavors havia estat només en mans de The New York Times. Katherine havia de decidir si seria capaç de posar en perill el llegat familiar i milers de llocs de feina, mentre que Ben Bradlee (Tom Hanks) lluitava pel rigor i la llibertat de premsa: De què serveix la primera esmena si no publiquem això?

Situar bé aquell escenari resulta essencial perquè una pel·lícula com Los archivos del Pentágono pugui ser més quan una representació més o menys estimulant del que va succeir. Per aquest motiu, Spielberg opta per una aproximació diferent en funció de quina part de la història vol potenciar. Spielberg dota a aquells trepidants dies un atractiu innegable. Les oficines, les localitzacions, el vestuari, els personatges, tot resulta d’un realisme innegable. I el formidable guió de Josh Singer (Spotlight) és convincent i fidel a la realitat, posant sobre la taula la importància de l’anomenat quart poder i la necessitat de què constantment estigui atent per exigir sempre que sigui necessari comptes al govern. Un altre tema que el film posa damunt la taula: els ambigus vincles entre els mitjans de comunicació i qualsevol administració són tant perillosos i improductius per la ciutadania com nocius per la democràcia.

És una història verdadera i molt potent, que tracta d’una dona que recupera la seva i sobre un president que intenta carregar-se la 1a Esmena de la Constitució del EUA i coartar els drets que garantitzen la llibertat de premsa. Los archivos del Pentágono ens evoca a pel·lícules com Juan Nadie, El cuarto poder, Buenas noches y buena suerte, i sobretot, a Todos los hombres del presidente, film que aborda el cas Watergate i que va suposar la dimissió del president Nixon. De fet, el film d’ Spielberg podria entendre’s com una mena de preqüela del film d’Alan J. Pakula, on recordem, un dels grans protagonistes és Robert Redford interpreta a Bob Woodward, el qual va entrar a treballar al The Washington Post tres mesos després de l’afer dels arxius del Pentàgon.

Certament, Los archivos del Pentágono pot semblar previsible. Però hem d’entendre que el subtext de la trama és què va implicar la història que ens estan explicant, i evidentment, com ens ho estan explicant. Cinematogràficament clàssica, potent, sòbria i rigorosa, Spielberg abandona l’èpica i el sucre que sovint deformen el resultat final de les seves obres per centrar-se en el que és important, és a dir, rodar bones escenes per tal de construir una pel·lícula rodona. Estem davant d’un formidable díptic on es reflexiona envers del paper de la premsa com a imprescindible contrapoder. Les analogies amb els temps que vivim són evidents. De fet, Spielberg dóna la sensació que dedica la pel·lícula a l’Administració Trump.

Com a reflexió final del film, ens quedem amb unes paraules de Bob Woodward, el de la vida real, el qual va dir que la gran llicó final de l’error del Vietnam va ser adonar-se que els assessors de Nixon haurien d’haver vist la realitat i seure a contemplar totes les opcions amb el risc evident d’originar un conflicte intern per sentir-se amb el deure de dir quelcom que ni es vol ni es pot escoltar. El fet de no afrontar la realitat va supusar l’aïllament del president Nixon a la seva bombolla. No ens resulta familiar? Com bé podem llegir sota el logo del The Washington Post, Democracy Dies in Darkness.