Toda mi vida ha estado hecha a contracorriente, luchando contra viento y marea para mantener mi independencia y mi punto de vista sobre la cosas
Des de Esa pareja feliz (1952), codirigida amb un Juan Antonio Bardem que també debutava en el llargmetratge, fins al pla final amb el Tengo miedo del seu darrer film París Tombuctú (1999), Luis García Berlanga ha de ser considerat el director que millor ha retratat la idiosincràsia d’un país com Espanya, fent èmfasi a alguns dels trets més característics del país, sense perdre de vista l’humor i la reflexió social. Influenciat pel neorealisme italià, de la comèdia nord-americana, dels Capra i Cukor, i de l’absurd de Mihura i Ayala, va explicar com ningú l’arribada de l’era consumista amb Esa pareja feliz, la idealització nord-americana amb Bienvenido Mr. Marshall, el poder dels pares amb Novio a la vista, la fe i els miracles amb Los jueves, milagro, la hipocresia nadalenca amb Plácido, els tòpics de la societat franquista amb El verdugo i també, la corrupció, amb La Vaquilla. El director valencià va plasmar a la gran pantalla com ningú els vicis, virtuts i vergonyes de la societat espanyola del segle XX, i sempre amb un punt de vista lúcid, àcid, i amb tot el sentit de l’humor. La filmografia de Berlanga el situa a dalt de tot del cinema espanyol. Ell i Luis Buñuel són els autors més destacats que haurien de servir d’exemple per les futures generacions. L’excel·lència cinematogràfica, la capacitat per explicar històries interessants i que realment transcendeixen a la vida real, i sobretot, la mirada a la vida, fan de Berlanga un referent inqüestionable dins de l’àmbit cultural. Els seus films són documents que expliquen com era l’Espanya del segle passat. Des dels primers films, i sobretot, a partir de Plácido, on inicia la seva relació amb el guionista Rafael Azcona, les pel·lícules de Berlanga formen part del cinema més valent i subversiu. Com Lubitsch, Chaplin, o Leo McCarey amb els germans Marx, va ser un dels més grans per saber fondre comèdia i drama amb una versatilitat i intel·ligències supremes.
L’Espanya dels anys cinquanta no va aconseguir esborrar del mapa a una generació d’artistes amb un tarannà que distava totalment de l’imposat pel règim. Cineastes com Berlanga , dibuixants com Vázquez, escriptors com Francisco Ayala, tots ells demostren que l’art es pot situar per sobre de la realitat, i exposar unes idees, sovint de forma subliminal i subtil segons les circumstàncies (com Berlanga a El verdugo o Ayala a Historias de macacos), però amb un atreviment i força que sovint es troben a faltar. La necessitat d’autors com Berlanga, capaços d’oferir històries tan divertides com profundes, es fa del tot evident en un dia com el d’ahir, el de la seva mort. Recuperar films com els citats, o la trilogia sobre el marquès de Leguineche, a través del qual fa el retrat de les famílies protegides pel règim i que a partir de la mort del dictador van patir un dalt a baix que no varen saber assimilar: La escopeta nacional, amb un brillant José Sazatornil, Patrimonio nacional, amb José Luís López Vázquez fent de les seves, i el tancament, amb Nacional III, són tres documents imprescindibles sobre la transició espanyola. D’altra banda, no oblidem la capacitat narrativa de Berlanga: els seus plans llargs, la sapiència alhora de captar situacions en un segon pla, el talent per fer allargar la seqüència i recollir instants del personatges secundaris, o detalls a priori insignificants però que realment servien per posar més èmfasi a les actituds i comportaments dels personatges. A Plácido hi ha una escena memorable, quan José Luís López Vázquez entra a casa del seu cap amb Cassen (Plácido), i en primer pla observem com la promesa del primer està parlant per telèfon; la càmera recull la conversació de la noia en primer terme, però en el centre de la imatge, al final del pla, observem com es desenvolupa l’acció principal, que és la de Plácido exigint els diners que li havien promès. José Luís López Vázquez finalment arriba on està la seva promesa, demanant-li explicacions per la trucada, però l’acció continua al fons del pla, completant una pla seqüència on passen moltes coses a la vegada, i totes queden perfectament narrades.
Luis García Berlanga va confessar que Plácido és el film del que se sent més orgullós. No obstant, reconeix que El verdugo és el que més notorietat va tenir. Pepe Isbert, Nino Manfredi, Emma Penella, Antonio Ferrandis, José Luis Coll i Lola Gaos, entre d’altres, protagonitzen la història d’un home sense feina que es pilla els dits per una dona. Per casar-se amb ella es veu obligat a substituir al pare d’aquesta en la seva feina, que no és altre que la de botxí. El verdugo conté tots els ingredients per ser un dels films melodramàtics més grans de la història del cinema. Com afirmava Berlanga, només els ignorants poden considerar La vida es bella de Roberto Benigni com una obra original i sorprenent per com tractava un tema tan escabrós com el de la segona guerra mundial. Ser o no ser, El gran dictador, Ninotchka, Plácido i El verdugo són els films que hem de recuperar com a exemple d’exercicis cinematogràfics que posen en evidència la condició humana i el seu afany de poder i destrucció, i a més, amb una capacitat per fer riure sorprenent i envejable. Ja no tenim entre nosaltres ni a Lubitsch, ni a Chaplin, ni a Berlanga. Amb Luis García Berlanga se’n va una part del cinema, se’n va un director de personatges de carn i ossos, un director d’històries plenes d’humanitat, intel·ligència i sentit de l’humor, un home que va aconseguir que Franco el titllés com un mal espanyol, i un geni que va ser un dels grans cronistes d’un país que es prèn massa seriosament, com la majoria. Potser, amb més genis de la talla de Berlanga, riuríem més, i de forma més intel·ligent, i el món, ho agrairia. De moment, només podem donar les gràcies a Luis García Berlanga per mostrar-nos el camí.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=aJNYlvCWlD8]