Michael Mann, basant-se en el llibre de Bryan Burrough Public Enemies: America’s Greatest Crime Wave and the Birth of the FBI, 1933-34, aconsegueix amb Enemigos Públicos no només la seva millor pel·lÃcula, sinó una lliçó de virtuts cinematogrà fiques. La personalitat i l’estilisme alhora de narrar, prioritzant en el com es narra l’acció, és motiu més que suficient per valorar la seva feina com una de les més valuoses dintre del panorama cinematpgrà fic nordamericà dels darrers quinze anys.
Johnny Depp, Christian Bale i Billy Crudup, interpreten a John Dillinger, Melvin Purvis i J. E Hoover; són els tres grans protagonistes de la pel·lÃcula, amb menció especial per l’excel·lent treball de Marion Cotillard i per la resta dels secundaris, en especial Jason Clarke, Stephen Graham (This is England) i Giovanni Ribisi (Lost in Translation, i pròximament a Los diarios del ron). Depp interpreta a un Dillinger segur de sà mateix, honest i amb ganes de ser lliure, d’escapar de les cadenes de l’engranatge social. Viu al marge de la llei i de la justÃcia; una llei ferma que vol defensar l’estat de dret, com Melvin Purvis (Christian Batman Bale), i una justÃcia violenta i capaç de tot per el·liminar com sigui a qui no s’adapti a la societat, representat per J. E Hoover (Billy Crudup). Dillinger no enganya, però no roba a qualsevol; fins i tot es posa en contra al sindicat del crim, perquè segons aquests, un lladre ha de robar sense consciència; Dillinger roba a qui roba. Melvin Purvis és un policia que creu en els valors dels guardians del poble; a la vida real es va sucidar. J. E Hoover era dels qui confón tenir poder amb tenir la capacitat d’esclafar tot el que emprenya.
Michael Mann treu tot el suc a les imatges, a l’ enquadrar de forma visceral però metòdica, en consonà ncia amb les necessitats dramà tiques. Amb l’elecció de la cà mera digital d’alta definició s’allunya de l’aspecte onÃric i preciosista, li permet penetrar en el món dels anys 30; els primers plans amb cà mera en mà suggerint nerviosisme i tensió quan cal remarcar l’angoixa del personatge, per exemple quan Billie Frechette (Marion Cotillard) espera notÃcies de Dillinger o durant el seu interrogatori; els silencis, la música i el so en general accentuen en tot moment l’acció, sempre amb un sentit. Tot té el perquè. Insistim en l’ús del la cà mera digital, que tal com pretenia Mann, observa des de dintre el drama, i treballa amb l’enquadrament i el moviment dels personatges, provocant interessants contrastos de llum i de color i aconseguint una visió hiperrealista que ens submergeix en el drama, reinventant aixà la història de Dillinger sense caure en l’homenatge.
Enemic públic número ú o heroi existencial. Atracador de bancs implacable o Robin Hood de la crisi econòmica dels trenta. Criminal o rebel. Que cadascú jutgi segons el grau d’estima que li tingui a la societat, als bancs, a la policia i a la realitat en general. Del que no queda cap tipus de dubte és de que Enemigos Públicos és una de les pel·lÃcules de l’any.
