Prefería los días en que tenía el dinero justo para dos o tres vasos de vino, puesto que permanecía casi completamente sobrio y se podía conversar con él. Lo que me atraía de él era la naturaleza completamente desinteresada de su forma de pensar, y que era indiferente a su propio destino como a las cuestiones tangenciales al tema sobre el que reflexionaba. Sólo se animaba cuando la conversación trataba o bien sobre gente nueva hacia los que se comportaba con total indiferencia, o bien sobre temas abstractos.
Fui notando que cuanto más tiempo trabajaba como conductor de taxi más se iba definiendo las distintas categorías de persona, formando universos cerrados con sus características propias. El mundo de los vagabundos y el mundo de los proxenetas son bueno ejemplos de lo que digo.
De la mà de Sajalín Editores, es publica per primer cop en castellà la novel·la de Gaito Gazdánov (1903-1971), Caminos nocturnos, i amb els dos texts que hem llegit, ens podem una petita idea. Considerat pels francesos el més francès dels escriptors russos, Gázdanov va exil·liar-se arran de la derrota de l’ Exèrcit Blanc, amb qui va lluitar sent un adolescent, i un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, va emigrar a Turquia, Bulgaria, i finalment, París, on es va establir. A la capital francesa va treballar a la fàbrica de Citroën, a la cadena de muntatge, com estibador, netejador de trens, oficinista a l’ editorial Hachette, i sobretot, com es narra a la novel·la en qüestió, de taxista nocturn, feina que va exercir des de 1928 a 1952. Després de 24 anys conduint per la ciutat parisina, amb 49 anys, va començar a treballar a Ràdio Liberty. Autor de nou novel·les, totes elles escrites en rus, les quals, no varen ser publicades fins la caiguda de la URSS.
Basada en la seva experiència com a taxista nocturn en el París d’ entreguerres, Caminos nocturnos es la narració en primera persona d’ un testimoni real, crític i existencialista, com marca la tradició de la literatura russa, sobre la condició humana, en el marc del París de la primera meitat del segle XX. Gaito Gázdanov, un dels grans escritpors russos del segle passat representa una de les veus més importants de l’ exil·li rus, ofereix un retrat tan cru dels diferents estrats socials de l’ època, tot i que les reflexions són del tot intemporals. Un altre obra a reivindicar recuperada per Sajalín Editores.
