Els homes… els nanos… Els homes es porten com nenes, quan van en grup… A l’ escola, després al servei militar, més tard a la fàbrica, o a la mina; sempre passa el mateix. Només quan està sol es comporta com un ésser adult, l’ home. És per això que els líders sempre sorgeixen de manera natural, com si fossin aclamats per la unanimitat, perquè són els que demostren una conducta més individual. En comptes de seguir les normes, les creen.
David Monteagudo sembla haver entrar per la porta gran al panorama de la literatura espanyola. L’ èxit de Fin ha descobert a un prolífic escriptor que es guanya (o guanyava) la vida treballant en una fàbrica. Dels seus manuscrits, de moment, podem parlar dels dos publicats, a través de Acantilado /Quaderns Crema, on deixa constància d’ una narrativa amena, entretinguda i de fàcil lectura, probablement, motius del seu èxit, i de que Amenábar hagi comprat els drets de la seva òpera prima per dur-la al cinema. Monteagudo mostra, de moment, el domini d’ una prosa amena, en dos relats (Fin i Marcos Montes) corals, amb molts personatges que viuen situacions límit, posant a prova la condició humana, així com una visió panoràmica de diferents actituds davant de la vida.
Anem amb Marcos Montes. Aquesta novel·la curta, poc més de 100 pàgines en la seva edició en català de Quaderns Crema, s’ inicia amb un treballador d’ una mina, Marcos Montes, llevant-se pel matí, sabent que ha tingut un somni, on coneixia al seu fill (la seva dona està embarassada), però del qual no és capaç de recordar res més. Acabat l’ esmorzar, cap a quarts de sis, se’n va a treballar. A la mina, la rutina habitual: baixada a dos kilòmetres sota terra, i a ‘currar’. Poc després d’ iniciar la feina de pic i pala, la mina es queda totalment a les fosques. Hi ha hagut un esfondrament, i Marcos Montes, després de quedar atrapat entre les runes, aconsegueix sortir viu, i dirigir-se cap a la zona de l’ ascensor. Durant el camí, es troba amb els supervivents de la catàstrofe. Aviat, es posaran sobre la taula actituds i diferents punts de vista i ideologies. Junts, intenten salvar la vida. En aquest punt, Monteagudo sorprèn respecte a la seva òpera prima, Fin. Si en aquesta no es mullava gaire, a Marcos Montes sí que parla de conceptes com el racisme, amb els típics prejudicis que algun sector de la societat, en una evident mostra gratuïta d’ ignorància, expressa sense cap tipus de vergonya (la ignorància no en té gens). D’ altra banda, també apareixen comentaris homòfobs, actituds masclistes, d’ altres xulesques, convertint-se el grup de supervivents, en un curiós i divertit mostrari de la societat. La situació es va clarificant pels miners, sobretot gràcies a accions assenyades, i tot i que Marcos Montes no s’ erigeix en un dels líders, sinó en una mena de psicòleg social que analitza pel lector les reaccions dels companys, finalment, tot sembla adquirir una dimensió fantàstica, completada amb una expedició del protagonista amb un company quen troba una cova on els desitjos es fan realitat. Fins aquí el relat és interessant i crea un conflicte interpersonal, amb una clara connotació social, que manté el ritme i la tensió. Però és en aquest punt fantàstic, quan el relat se ‘n resenteix, perquè es converteix en una història previsible, i per tant, l’ interès decau.
Marcos Montes és una novel·la realista que esdevé una faula, amb aires a la recurrent i referencial La perla, que surt vencedora quan es limita a explicar com són les coses i com succeeixen en el nostre dia i dia. No obstant, el gir no acaba de funcionar, primer perquè un el pot preveure, i segon, perquè la situació agafa una dimensió que més que fragmentar, el que fa és crear ferida oberta, la qual, no tots els lectors aconseguiran tancar. El més destacable d’ aquest entretingut exercici de realisme màgic, a més del dinamisme i facilitat per atrapar el lector, és el fet d’ ensenyar algunes de les virtuts dels humans, com l’ empatia i la compassió, i també alguns dels seus defectes, incloent vomitius i imperdonables com el racisme, i d’ altres, dignes dels més covards i insegurs, com humiliar als més dèbils. Per tot plegat, benvingut de nou, David Monteagudo.
