Hi ha uns quants motius per no creure ni en el nostre govern, ni en el del país veí ni en cap altre. I amb els mitjans de comunicació, passa el mateix. Ens enganyen, ens manipulen, i ens fan creure que sempre serà millor pel nostre futur callar i resignar-nos a assimilar que les coses són com són i poc o res tenim a dir i fer. Evidentment hi ha qui rep l’educació adequada per entendre que aquest món és el millor possible, i per tant, s’adapta a les obligacions marcades des de la infantesa, fins arribar a una maduresa codificada amb un ADN clar i contundent: guanya’t bé la vida i sigues un treballador eficaç, eficient, competitiu i silenciós, a no ser que optis per ser un trencador i ambiciós emprenedor. Hi ha dos camins per tirar endavant: ser conformista o no ser-ho. Si s’opta pel segon camí, cal anar amb compte, perquè si ets inconformista i activista crítica, aniran a per tu. I de tots els motius per no creure en cap govern, hi ha un que hauria de ser transversal a qualsevol pensament polític. Quan critiques i actues contra els interessos del sistema, van a per tu. Si a Pasolini el van pelar i cap polític italià vol reobrir el cas per no emmerdar-se serà per alguna cosa. I si Assata Shakur, la figura que ens ocupa, no pot tornar al seu país, i per més inri, va ser declarada fa uns anys una terrorista perillosa i la dona més buscada per l’FBI, de quina justícia ens parlen? Capitán Swing ha publicat l’autobiografia d’Assata Shakur per conèixer a fons el què, com i perquè del seu cas, un de tants que posen els pèls de punta i que confirmen que dir la veritat, a part de ser un acte d’integritat i congruència, provoca que apareguin enemics i també amics per tota la vida.
Assata Shakur va néixer com JoAnne Deborah Byron. Des de ben petita va aprendre a anar per la vida amb el cap ben alt, tot i que als EUA de la primera meitat del segle XX (per no dir abans) no era gens senzill per algú amb avantpassats africans i indis. Els seus avis així li van fer entendre. Els seu caràcter rebel es va anar forjant fins que ser una integrant de les Panteres Negres. Durant la seva etapa com a activista del partit d’autodefensa fundat per Huey P. Newton i Bobby Seale, que va sorgir arran de l’assassinat de Malcolm X, va ser acusada d’una sèrie de delictes sense proves que la incriminessin. Ara bé, el COINTELPRO de L’FBI, creat 2 anys més tard de la fundació del Black Panther Party, el 1969, no volia que uns afroamericans rojos assaltessin la banca dels intocables ideals nord-americans, i en 13 anys va aconseguir acabar amb el partit nacionalista negre de marcada ideologia marxista-leninista. El llibre s’inicia amb un ritme trepidant amb la seva detenció el 2 de maig de 1973, en un tiroteig a una autopista de Nova Jersey en la que varen morir un policia i el ‘pantera negra’ Zayd Malik Shakur. A Shakur la van acusar dels dos assassinats. La narració que fa dels fets, lògicament en primera persona, i en passat, crea una atmosfera plena d’intensitat, drama i crítica. Els capítols que narren els fets esdevinguts després de la seva detenció s’intercalen amb els de la seva vida, quan ens explica la seva infància i adolescència fins que s’involucra amb l’organització polític-militar, la qual tenia com a objectiu principal lluitar per la independència i la autodeterminació dels afroamericans. L’autora (d’una obra que es situa al nivell de l’Autobiografia de Malcolm X, les obres de Maya Angelou o, en un altre nivell, Un home invisible de Ralph Ellison) fa un acte de dignitat i honorabilitat, explicant fil per randa unes vivències que la converteixen en un símbol d’una lluita que, tot i els evidents avanços, no s’atura, amb un llenguatge peculiar i un to sempre punyent i transgressor. Apuntar que Shakur va ser condemnada finalment el 1977, sens cap prova física, per un jurat de persones blanques, que aixecà totes les suspicàcies possibles dins del grup que recolza i recolzava l’acusada. Tot això ho explica, així com el suport incondicional que va tenir sempre dels seus, i que la van ajudar a fugir de la presó de màxima seguretat Hunterdon County. Va viure com a fugitiva fins el 1984, fins que el règim cubà li va atorgar asil polític.
L’autobiografia es va publicar el 1987. Tard, però ens ha arribat, gràcies a la gent de Capitán Swing, com sempre, tan audaços i encertats. I no ho diem per dir. Figures que rebel·lin no hi ha gaires; de fet, dóna la sensació que cada cop hi ha menys, i les que hi ha, no poden fer gaire soroll, o si el fan, ja s’ocupen de silenciar-les i/o criminalitzar-les. La lluita té un preu; per algú que no està d’acord amb el sistema, perdre la comoditat de seguir el camí senzill i agradable de l’assalariat o de l’emprenedor no és fàcil. Per educació, per valor, vés a saber perquè, la inèrcia provoca incongruència. Criticar a través de facebook o de twitter no fa ni pessigolles. Sempre serà més instructiu i motivant llegir una obra com aquesta Assata Shakur. Una autobiografía, per adonar-nos que és ser conseqüent amb unes idees que van des de defensar els drets dels afroamericans a la lluita contra la repressió d’un estat policial hiper-capitalista; i si ho expliquen amb la autenticitat i vitalitat de Shakur, no es pot demanar més.