Superman. Por el mañana

L’home d’acer les ha vist de tots colors. L’heroi creat per Jerry Siegel i Joe Shuster ha hagut de lluitar contra tot tipus de rival, adversitat i circumstància. Gairebé sempre ha sortit vencedor. Fins i tot, quan va morir, a La muerte de Superman, cop d’efecte de DC per vendre més números que mai, va ser per derrotar Doomsday. No obstant, si ho pensem bé, hi ha una batalla que sovint perd, que no és altra que la de la seva comercialització. Sèries infames i pel·lícules pitjors, i ens estalviarem recordar-les, han posat a Clark Kent i el seu àlter ego a l’alçada d’un paquet de rotllos de paper de vàter. El superhome ha estat un producte més de màrqueting explotat i poc respectat, tot i que sempre ens quedaran els seus millors moments; gran part d’ells, si no tots, els trobem a les pàgines del seu màxim negrer, DC. Una d’aquestes aventures és Superman. Por el mañana de, ni més ni menys, Jim Lee i Brian Azzarello, una sèrie de 12 números publicada el 2009 i que ha estat recopilada i reeditada per la línia editorial DeBols!llo i ECC Ediciones de Random House Mondadori. Aquest cop, confirmant que el seu pare potser no li va fer ben bé un favor enviant-lo a la Terra per regalar-li un dia a dia més que mogut, Superman s’ha d’enfrontar als seus propis pensaments i dubtes existencials: Perquè es dedica a salvar els humans i el seu planeta? Es pot salvar el que no vol salvar-se? Fins quan està disposat a lluitar pel demà?

La història ens situa d’entrada un any després de que el planeta hagués sofert un terrífic cataclisme on milions de persones han desaparegut. Superman no hi va ser. Estava en una altra galàxia salvant a Green Lantern; ja se sap, entre companys s’ha d’estar sempre a punt. Ara bé, el desastre a la Terra és tal, que un any més tard, l’home dels calçotets vermells no es pot treure del cap aquell fatídic dia. Amb cares de pomes agres durant tot el relat ho diu tot, acompanyada dels diàlegs que manté amb el pare Daniel, un home d’església malalt de càncer que rep, inesperadament, la visita de Superman, qui aprofita per confessar-se, i els exercicis d’introspecció que l’acompanyen durant bona part de les vinyetes, evidencien que els poders, en aquest cas, suposen una càrrega emocional prou dolorosa. Va fallar als humans; se sent culpable, i el més complicat d’acceptar, se sent desplaçat, ja no té tan clar quin és el seu paper, què coi fa a la Terra si no la pot salvar. La complexitat de la història no acaba aquí. Ens endinsarem al planeta de salvació de Superman, no sense abans haver-se d’enfrontar a la mare naturalesa, als seus companys de la Justice League, a mercenaris de guerra, terroristes dogmàtics que consideren la seva causa justa i legítima,… La història es desenvolupa pels carrils de la incertesa i el desassosseg, amb un heroi que intenta trobar les respostes idònies als múltiples interrogants que han aparegut a la seva existència. El present i el futur els veu amb masses dubtes, potser, perquè ser Superman no és garantia de salvació, i ell, finalment, és un home més dins d’un planeta on cadascú ha de vetllar per sí mateix sense esperar que res ni ningú el salvi.

El detallista, precís i encisador dibuix de Jim Lee i el laberíntic i en algun moment irregular guió de Brian Azzarello acompanyen a Superman en una atractiva aventura amb tints filosòfics que ens fa pensar en l’anàlisi que va fer Umberto Eco envers el superheroi. Parlem d’ Apocalípticos e integrados, obra en la que el pensador italià suggeria que l’ésser de Kripton era una mena d’ideal humà. A Superman. Por el mañana, veiem un home que pateix, amb poders, sí, però que ho està passant malament, observant i reflexionant sobre un món que sembla anar a la deriva sens que ni ell ni res pugui salvar-lo. Els seus problemes l’allunyen de la visió d’Eco sobre ell i la seva anhelada i romàntica perfecció. Ell és un més, no és cap excepció. Qui salvarà a Superman? I qui et salvarà a tu?