El fin de la raza blanca, d’Eugenia Rico

0

EL FIN DE LA RAZA BLANCA. EUGENIA RICO

Páginas de Espuma

Els contes possiblement són l’essència de la literatura. Potser, com deia Cortázar, els contes són una màquina literària per crear interès. Borges afirmava que a través d’un conte el lector ha de submergir-se en experiències diferents a les del dia a dia, amb tot el que això comporta. Per tant, un conte ha de ser intens i permetre al lector introduir-se en mons poc transitats, o ser capaços de visitar-ne els coneguts des de perspectives noves, i d’aquesta manera dur-lo a algun terreny poc menys que desconegut i sorprenent. Ara bé, un conte no ha de ser un conte, és a dir, ha de mantenir un petit nexe d’unió amb la realitat. Si ho pensem, qualsevol conte fantàstic manté cert contacte amb la quotidianitat. El conte ha de despertar els cinc sentits del lector, posar-lo en alerta, suggerir-li que no es pot perdre ni un detall de la història que s’està explicant. Tot va començar a Mesopotàmia, potser va continuar amb el Poema de Gilgamesh, després amb el Mahabharata, la Bíblia, … i els contes continuen alimentant-nos la imaginació, la fantasia, fent-nos reflexionar sobre la vida, de la mateixa manera que ho fa Eugenia Rico i el seu recull de contes titulat El fin de la raza blanca (Páginas de Espuma, 2012), on ens submergeix en un món de misèria i supervivència, amb una honestedat que posa la pell de gallina i una perspectiva envers la condició humana que ens fa recorre el Cel, el Purgatori i l’Infern d’un dia a dia que sovint passa desapercebut.

Uns germans republicans en plena post-Guerra Civil Espanyola, un passatger d’avió que s’ha equivocat de vol però no de destí, una dona que s’enfronta a l’amor de la seva parella a través d’una jaqueta, una mare que no podrà ser mare, un marit violent, desraonat i finalment, assassí, una separació que mai arriba, un espia alemany incapaç d’assimilar el cost de la Gran Guerra, un poble de mala mort per culpa de les venjances derivades de l’odi d’una guerra, un nano que comença a entendre l’acte de pederàstia que pateix a mans del seu tio, un dimoni vestit d’home i una gata vestida de víctima de violència de gènere, una princesa que sofreix incest per part del seu propi pare per tal de no fer front a la realitat,… els personatges de cadascun dels contes d’Eugenia Rico destil·len una transparència existencial que colpeja, també gràcies al dinamisme narratiu i la capacitat per suggerir i crear horitzons onírics o crus, segons el conte, amb l’honestedat que se li pressuposa a un dels referents de la literatura espanyola del moment. Menció a part es mereix el conte El tren de la vida, on un grup d’individus, al més pur estil El Ángel Exterminador, atemorits pel que suposaria baixar del tren i fer front a allò que és desconegut, prefereixen acollir-se a la comoditat de la inèrcia vital i defugir de nous reptes. La fantasia i la realitat es fonen en un conte que per sí sol, ofereix un sever i explícit retrat de la condició humana, on l’autor deixa ben clar el seu punt de vista sobre tot plegat, com d’altra banda, fa a tots els contes d’aquest volum.

El fin de la raza blanca ens presenta una narradora original i contundent, confirmant que la literatura espanyola passa de nou per un moment brillant. La riquesa del seu vocabulari, amb aires a Galeano, el ritme narratiu, la força de les seves històries, la duresa del subtext, i en definitiva, el talent com a escriptora d’Eugenia Rico, fan d’aquest recull de contes una gran oportunitat per retrobar-se amb l’essència de la literatura.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.