Vuit escenes de Tokio de la mà d’Osamu Dazai

0

OCHO ESCENAS DE TOKIO. OSAMU DAZAI

Sajalín Editores

D’ Osamu Dazai es poden dir unes quantes coses, la majoria relacionades amb l’etiqueta d’enfant terrible de la literatura japonesa del segle XX. I aquest cop, l’etiqueta sí que fa justícia. L’autor de la magnífica novel·la Indigno ser humano (Sajalín Editores) és el protagonista d’aquest Ocho escenas de Tokio (Sajalín Editores), obra que reuneix, per primer cop en castellà, nou relats d’un desl escriptors cabdals de la literatura nipona, juntament amb noms il·lustres com Soseki, Mishima i Kawabata. El nihilisme, els dimonis interiors, l’existencialisme més sever i una reflexió ben contundent sobre la condició humana són alguns dels elements d’un autor tan aspre i brillant com Dostoyevski.

Escriptors vorejant l’abisme, bevedors insaciables, dones que pateixen l’autodestrucció de l’home que les manté en un paper totalment secundari, amants impossibles, perdedors conformistes, milionaris que ho perden tot per culpa de l’alcohol… l’aparador de protagonistes d’aquests nou contes inclosos a Ocho escenas de Tokio donen una clara idea de la perspectiva amb la que mira o veu la realitat l’escriptor japonès. En aquest cas, destacar la naturalitat de Dazai per plasmar una visió ben dura i difícil d’assimilar de la condició humana, així com del concepte d’inadaptació social, i no pas com d’altres escriptors que intenten mostrar el costat més fosc de la vida sense haver-se apropat a ell. Dazai sí sap del que es parla, i queda ben clar en tot moment.

Con el contorno de la ciudad desplegado ante mí como una hoja de morera devorada por los gusanos, todo cuando me venía a la mente eran imágenes de la gente, de sus distintas formas de vivir. Gente monótona, apagada, llegada de todos los rincones de Japón, amontonada en manadas que se empujan y sudan, que luchan por un centímetro de suelo; vidas en las que se alternan la alegría y la pena, miradas recelosas, ojos hostiles, mujeres que gritan a los hombres, hombres que se pavonean felices en el frenesí urbano. Me vinieron a la mente sin propóstio alguno unas lúgubres frase de la novela El cuento de un genio.

Juntant els protagonistes dels nous relats, ens trobaríem amb un retrat de la vida real de l’autor. Osamu Dazai ho va arribar a tenir tot gràcies a l’escriptura, però també ho va arribar a perdre tot, per com és ell, per com percep la vida, i també, per culpa de l’autor. De fet, en tots ells, excepte a La mujer de Villon i a El sonido del martillo, és el mateix Dazai, encara que no és difícil reconèixer també la seva empremta en el marit de la narradora precisament del primer conte citat anteriorment. El diàleg interior de Femenino, la colla de joves vagabunds de Demonios apuestos y cigarrillos, l’esboç d’Indigno ser humano que és La mujer de Villon, el record als onsen japonesos a Delicada belleza, la precisa i colpidora petita autobiografia que és el relat que dóna títol a aquest recull, la descripció del desequilibri espiritual i emocional de l’autor a El sonido del martillo, que no és altra que el martell que colpeja la moral del mateix Dazai… la buidor existencial i el desencís de l’autor impregna cada paraula de cadascun dels contes, on hi trobem a un ésser humà que està a punt de caure al buit, que entén el suïcidi com una fugida a un no-res que el salvarà de seguir en aquest món.

Aunque continúo librando mi solitaria batalla, ya no puedo negar por más tiempo que parezco destinado a perder y la soledad y el dolor me abruman. Llegado a este punto, difícilmente puedo dirigirme ahora hacia quienes no he mostrado más que desprecio y rogarles que me acepten en su rebaño, admitiendo que, al final, he visto el error en mis planteamientos. No. No tengo más opción que seguir bebiendo alcohol barato y luchar en esta batalla perdida.

Ocho escenas de Tokio (Sajalín Editores, 2012), amb traducció de Yoko Ogihara i Fernando Cordobés, no només mostra a un escriptor brutalment aspre i existencialista; també ofereix l’altra cara de l’optimisme, la del pessimisme més esfereïdor i danyí. Osamu Dazai (pseudònim de Shūji Tsushima) tenia molt clar com veia la vida, i per aquest motiu va deixar una dona i tres fills i es va suicidar amb 38 anys llençant-se a un riu lligat amb una corda juntament amb la seva amant. Realment, s’ha de tenir coratge per fer front a la perspectiva vital de de Dazai; però, l’excel·lència literària del japonès fa que sigui inevitable.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.