EN EL PATIO. MALCOLM BRALY
Sajalín Editores
Qui és capaç de pensar en presons, en la vida que s’amaga darrera dels barrots? A part dels que ho han viscut, directa o indirectament, pensar en la presó, o en altres localitzacions que comportin pensaments negatius, ningú en vol saber res. I qui no hagi estat a la presó, no pot parlar-ne; com de tantes altres coses. Des de la ignorància o des dels referents més sol·licitats, llibres o pel·lis, l’univers de les presons resulta atractiu i motivant, entre d’altres motius, perquè posa a prova la condició humana, posant-la al límit, física, sexual i psicològicament parlant, i permet limitar la ignorància. Qui no recorda, per exemple, l’experiment de Zimbardo, autor d’ El Efecto Lucifer: El porqué de la maldad, més conegut potser per la pel·lícula El experimento. En el món de l’art, la presó ha donat per grans moments. Si parlem de llibres, tenim la sort de que últimament, ens han arribat algunes de les millors novel·les de presons de sempre, obres fetes des de dintre dels murs. A part de novetats fetes des de casa nostra, com els de Lluc Oliveras, Confesiones de un gánster de Barcelona, El gran golpe del gánster de Barcelona (Ediciones B), a través de Sajalín Editores hem pogut redescobrir La fábrica de animales, del gran Edward Bunker, i ara, darrerament, possiblement, la més important, i com va afirmar Kurt Vonnegut, la millor novel·la nord-americana de presons: En el patio, de Malcolm Braly. Sense menysprear cap, aquesta darrera es mereix un capítol a part. Lúcida, transgressora, honesta i del tot veraç, la novel·la de Braly, publicada originalment com On the yard el 1967, aglutina tots els ingredients necessaris per ser considerada una obra imprescindible per tot aquell que tingui la curiositat per sentir-se dins d’una presó des de la llibertat i gaudi que ofereix una bona lectura d’un clàssic de la literatura. Escrita d’amagat durant la seva condemna, amb l’autor amenaçat per les autoritats en revocar la seva llibertat condicional si continuava escrivint (entre d’altres motius perquè es coneixien les seves anteriors obres), En el patio evoca a la ficció basant-se en una realitat que va relatar en la seva biografia False starts: A memoir of Sant Quintin and other prisons.
Una infància cruel (abandonat pels seus pares amb cinc anys) enriquida amb visites a diferents reformatoris i una adolescència pre-criminal varen donar forma a l’adultesa de Malcolm Braly, el qual va passar disset dels seus primers quaranta anys a les presons més dures dels EUA abans d’escriure En el patio. Aspra i rotunda, a novel·la narra, amb un estil humà i intimista, el dia a dia a la presó de San Quintí a través d’una reconstrucció de fets, vivències i diàlegs que neix gràcies a una irresistible galeria de personatges. Braly ens va presentant els personatges, com si d’un passeig per la presó es tractés, aturant-se amb cadascun d’ells, permetent que el lector es converteixi en un observadors de la quotidianitat viscuda entre els murs d’una de les presons més cèlebres dels EUA. Hielo Willy, Sociedad Rojo, Nunn, Palo, Gasolino, Manning, Juleson, Lorin, Gordo Abbott, Brisa Fresca, alguns amb més protagonisme que altres, individus de diferent classe i condició, empresonats tots ells per diferents motius, són els actors d’una funció que ens submergeix en el complex microcosmos que hi ha entre els murs. L’amistat, l’amor, el desamor, les tensions internes i externes, el desencís, la ràbia, la frustració i la sexualitat són tants els temes que deriven de la novel·la que resultaria més còmode concloure dient que les novel·les de presons reflexionen sobre gairebé tots els sentiments que un ésser humà pot tenir quan es troba empresonat. També es pot fer una lectura crítica envers la societat, i llegir En el patio com un furiós crit contra el sistema penitenciari, conformant una obra total, anant des de la reflexió individual a la reflexió social, com succeeix en les grans novel·les negres.
Braly va de personatge en personatge, com si es tractés d’un visitant, transmetent el soroll ambiental, analitzant els problemes psicològics i vitals de les persones que intenten conviure a la presó. El tedi i avorriment que tenyeix la vida entre els murs resulta d’una atracció inevitable. Des de la introspecció i des dels diàlegs, els personatges habiten en una mena de vida morta, on el seu passat els turmenta inexorablement, impedint que puguin mirar el futur amb claredat. Pensaments tèrbols, sentiment de culpabilitat, formes vàries d’evasió, sexualitat, drogues, acceptació de la situació, el que passa pel cap dels protagonistes d’En el patio és una excel·lent radiografia del que es cou en una presó, on el que es viu és precisament l’antítesi de la vida en llibertat; des de la negació a la vida s’aprèn alguna lliçó? La lectura es fa desagradable, un arriba a fer-se una idea del que ha de ser estar empresonat; i tot el mèrit és de l’autor. Narrador implacable, lúcid i addictiu, descriu a la perfecció la sòrdida atmosfera i la penosa situació que un es pot trobar al ‘talego’. I aquí neix la grandesa d’aquest tipus de propostes, que permet conèixer el que mai podríem conèixer sense la literatura, a no ser que un vulgui donar un gir a la seva vida. Territori conegut i tractat per autors com Edward Bunker Fiodor Dostoievski, Jean Genet o Brendan Behan, ja podem afegir a la llista dels més grans a Malcolm Braly, de qui també destacarem Felony Tank (1961), Shake Him Till He Rattles (1963) i It’s Cold Out There (1966).
Quan obrim el llibre, llegim la frase de Dostoievski: Por regla general, la gente, incluso los malvados, son mucho más cándidos y simples de lo que imaginamos. Desagradable i fascinant a la vegada, la presó és una institució a través de la qual podem comprendre una mica més què és la vida; també la nostra, com suggereix el mateix Jonathan Lethem. En el patio de Malcolm Braly (Sajalín Editores, 2012) no és una lectura còmoda ni frívola, ni tampoc morbosa; explica detalls i vicissituds, però des de l’autenticitat i el respecte. L’autor sap del que parla, és sincer, honest, veraç, i per tant, ens endinsa als perills, malsons, bromes i dolors de la presó de San Quintí dels seixanta tal qual era. Qui s’atreveixi a entrar, encara que sembli contradictori, no se’n penedirà de la visita.
