La emboscada, d’ Iván Humanes

Autor inquiet, com demostren les seves col·laboracions en diverses compilacions d’hiperbreus (101 coños), poesia (Taxidermia), a més d’haver publicat diferents relats (La memoria del laberinto) o assajos ( Malditos, la biblioteca olvidada), l’escriptor nascut a Barcelona Iván Humanes (1976) trenca tots els esquemes, creuant el clàssic relat negre amb una profunda reflexió sobre la condició d’autor a través d’un llibre que es divideix en dues parts que es sobreposen contínuament al llarg de tota l’obra. La emboscada (InÉditor, 2010) és una novel·la curta d’una intensitat i eclecticisme on temes com la decadència humana, la creativitat, el caràcter autorial i la intenció d’exprimir la literatura al màxim hi cohabiten en aquest drama on ficció i realitat es confonen amb tota intencionalitat.

Un autor que decideix presentar una novel·la negre a concurs i la mateixa novel·la que ha creat es creuen continuament, donant-nos molt més que una simple obra lineal de ficció i obligant-nos a reflexionar no només sobre crims i les motivacions dels mateixos, sinó també sobre el perquè de l’escriptura, anant molt més enllà fins a qüestionar fins i tot l’academicisme de la literatura actual (atenció al segrest del rector de l’ Universitat i el preu que paga per descobrir que les normes i les barreres literàries estan per ser enderrocades).

Les referències, tant literàries com cinematogràfiques, passant pel món del còmic o de la música, són constants i demostren la condició d’explorador literari de l’autor i l’aprofitament de tot allò que el remou per reciclar-ho i utilitzar-ho en benefici propi. N’hi ha d’evidents (Fernando Arrabal, Julio Cortázar, Rolando Sánchez Mejías, Alan Moore, Ray Charles, Arthur Cravan) i d’altres que es mantenen latents, esperant que el lector més experimentat les descobreixi. Però, tal i com l’autor confessa, la referència més clara és David Lynch, especialment Carretera Perdida i Terciopelo Azul. D’ell extreu els viatges per la psique, tant de l’autor com de l’assassí, marejant-nos i buscant una angúnia que es manté constant, només esquitxada per delirants tocs d’humor subversiu, on una veu narrativa va creixent a mesura que avança el relat.

En resum, aquells que busquin una obra lineal, que enganxi sense esforç i s’oblidi als 5 minuts, millor que esperin a la quarta part de Millenium. La Emboscada és un collage literari que pretén molt més sense pretendre, obligant-nos, gairebé sense voler, a entrar en la ment d’un autor inconformista i rebel que busca, sobretot, perquès. De fet, podríem dir que el lector menys exigent podria llegir només l’obra dins l’obra i quedar satisfet. Mentre que aquells que necessiten alguna cosa més poden saltar de les pàgines del llibre per endinsar-se dins l’alter ego de l’autor, en un viatge que sacseja per la contundència i l’atreviment que demostra Iván Humanes.

Ens trobem davant l’enèsim redescobriment de la novel·la negra a nivell popular gràcies al propi Larsson i a l’allau d’escriptors nòrdics que han aparegut de sota les pedres, podríem dir que Iván Humanes ha escollit el millor moment per a debutar dins el gènere amb la seva òpera prima, La Emboscada. Però no ho direm, perquè estem davant d’un escriptor que exigeix i s’exigeix en l’escriptura, i perquè, senzillament, és un autor que estima la literatura per damunt de tot. I aquest llibre desprèn literatura per tot arreu.