‘On Bullshit: sobre la manipulación de la verdad’, de Harry G. Frankfurt

Harry G. Frankfurt és un dels filòsofs morals més importants, gràcies en part a la claredat amb la que exposa el seu pensament, basat en la recerca de la racionalitat del diem i expressem en un moment donat. En la seva reflexió sobre la responsabilitat moral de les accions, Frankfurt ens convida a aturar-nos en el que parlem com a pista de la credibilitat i honestedat de la persona. Ens dibuixa una situació més gràfica: Si una persona diu en un moment donat una cosa tan arbitrària com “em sento pitjor que un gos atropellat”, l’oïent es pot preguntar com pot saber què sent un gos atropellat, perquè és impossible que ho sàpiga. No hi ha cap mala intenció, però aquest és un exemple senzill perquè qualsevol entengui per on va en el seu intent de construir una teoria sobre el bullshit, en català, xarlatanisme, condició de xarlatà.

On Bullshit: Sobre la Manipulación de la Verdad és un llibre tan petit com divertit que suggereix una idea molt gran: molt del que es parla està de més. Ens parla dels comentaris propers a la mentida, de les frases que no van enlloc i que es diuen perquè un no té res a dir ni explicar, de la curiositat què suposen aquells comentaris que parlen de les actituds, sentiments i fins i tot idees dels altres. Recordarem el discurs de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt, on comentava que vivia en un país on tothom tenia opinió sobre tot. I certament, hi ha persones que es veuen amb cor, sense ser ni metges ni arquitectes ni fisioterapeutes, comentar-te uns anàlisis de sang, de dir si unes obres estan bé o malament, o de si la manera que tens de caminar et pot provocar a la llarga una lesió de genoll. Harry G. Frankfurt comenta que tot això és bullshit. Un exemple molt bo que posa és el del típic orador, generalment polític, banquer o empresari, que parla i parla i s’omple la boca per contentar, pressionar o directament amenaçar l’audiència; crea un discurs fals per assolir uns objectius, la tasca de l’autèntic xarlatà. El mateix Frankfurt ens introdueix la filosofia de Ludwig Wittgenstein, qui es va interessar per identificar i combatre el que considerava formes expressives sense sentit; Wittgenstein parla de falta de reflexió, de dir les coses sense pensar, i era un filòsof que s’aturava en les absurditats dels diàlegs i dels comentaris. Wittgenstein, per cert, és un dels filòsofs de referència dels germans Cohen.

Frankfurt també comenta que bull session, segons l’Oxford English Dictionary, és el que s’anomena una tertúlia, on s’acostuma a parlar de qualsevol cosa sense cap mena de tensió ni rigor. De fet, bull, pel mateix diccionari, significa parlar sense sentit, dir coses trivials. Entra posteriorment en el terreny de la mentida, amb la tipologia de San Agustí sobre la mentida, on hi diferenciava fins a 8 tipus, segons la intenció i la justificació d’aquella. No obstant, després de tanta “txatxara“, Frankfurt indica que els éssers humans som insubstancials per natura, l’absurditat i la banalitat formen part de la nostre condició, inclús la manipulació de la veritat; per tant, seguint partint d’aquesta base i citant textualment l’autor, “la sinceritat mateixa és pur xarlatanisme“.