Mestre de mestres, Alice Cooper va oferir un excel·lent i insuperable show. El creador del Shock Rock va fer vibrar a un Sant Jordi Club gairebé ple amb els seus habituals i impagables gags teatrals. Varen ser 85 minuts insuperables, sense respir, amb un Alice Cooper entregat a la causa i dirigint a una magnífica banda que sap com i quan elevar l’art del seu líder al màxim nivell.
A les 21.15 en punt de la nit, s’abaixava el teló dels ulls de la gira Ol’ Black Eyes is Back Tour, i apareixia la banda en escena. Amb el públic ja a la butxaca, Alice Cooper i els seus músics atacaven Feed My Frankenstein amb elegància, teatralitat i múscul. Bon so, posada en escena magnífica, la màgia havia fet acte de presència. A continuació, No More Mr. Nice Guy, i sorpresa, l’explosiva Bed of Nails, del disc que va tornar a situar al de Detroit a dalt de tot novament, Trash.
Excepte el bateria, tot era moviment, amunt i avall, dreta i esquerra, no hi havia respir. Un show mil·limètricament pensat, sense deixar que el públic desconnectés ni un segon per tornar al món real. Ara bé, com bona part de la gent que va a un concert es passa mig concert, com a mínim, gravant i fent fotos, sovint resulta complicat no descentrar-se i no emprenyar-se perquè en lloc de l’escenari estàs veient un mar de pantalles brillants.
Atenció el que vindria després: La genial Raped and Freezin’ de l’obra mestra Billion Dollar Babies, Fallen in Love del seu darrer treball (que no desentona pas), Paranormal, Muscle of Love, esplèndida, I’m Eighteen, Poison i Billion Dollar Babies, cançó amb un dels millors inicis de la història del rock. Amb el públic ja entregat, amb solo d’ Strauss de postre, no hauria calgut més i ja ens hauríem anat a casa més que satisfets.
El grup per si sol és una delícia. Tenen carisma i són grans músics. Ryan Roxie i Tommie Hendriksen són pur rock n’ roll, les seves guitarres desprenen cruesa i força, i la base rítmica del poderós bateria Glen Sobel i l’excel·lent baixista Chuck Garric, amb menció especial per la carismàtica i virtuosa Nita Strauss també a les sis cordes, omplien l’escenari on també era protagonista el castell de dos pisos de l’univers Cooper.
Arribàvem a la segona part del concert, a la més teatral de l’espectacle, amb una poderosa Roses on White Lace, amb la imprescindible infermera cadàver, interpretada per la filla del mestre, Sonora Cooper. My Stars, i una immersió al cor de Welcome to my Nightmare, amb Devil’s Food, Black Widow i Steven ens regalaven els minuts més terrorífics i grotescs, i com si es tractés d’un elixir de joventut, ens vàrem convertir durant uns instants en adolescents.
Són els moments en els quals un se sent afortunat d’estimar la música, la qual ens permet tocar el cel quan artistes de la categoria d’Alice Cooper ens hi acompanyen de la mà. Dead Babies, la banda entonant I Love the Dead sense el decapitat Cooper, Escape i Teenage Frankenstein, posant un punt i seguit catàrtic. El bis va ser per Under My Wheels i School’s Out, fusionada amb Another Brick on The Wall Pt. 2 dels Pink Floyd. Què més podíem demanar? Sentir-se eternament jove per unes hores no té preu. Torna aviat, Alice.
Testimoni de càrrec al Teatre del Raval
Alice Cooper. Torna el millor dels malsons.
