Azkena Rock Festival 2019. Primera Part

Anem a fer un repàs a què va donar de si la divuitena edició del mític Azkena Rock Festival celebrat al recinte de Mendizabala, a Vitòria-Gasteiz, els dies 21 i 22 de juny. La capital d’Àlaba es converteix en l’epicentre del rock n’ roll un cap de setmana a l’any. I ja són 18 anys que es repeteix la història. L’Azkena Rock Festival és sinònim de comoditat, camaraderia i de rock n’ roll. Teníem dos dies per davant, tres escenaris (God -el gran-, Respect -el mitjà- i Love -el menor-), i la zona Thrasville, amb carpa per altres bandes i Dj’s i lluita lliure mexicana!

D’aquesta 18a edició cal destacar dos noms per damunt de la resta: Stray Cats i The Cult. Com gairebé sempre, són les bandes més veteranes les que ens varen sacsejar, emocionar i fer vibrar com cap altra, i que varen posar de manifest que el rock n’ roll necessita sang jove, urgentment, si de veritat vol seguir sent considerat com a gènere musical dominant i dominador.

Divendres arribàvem a Vitòria preparats per a una primera jornada que començava amb el concert de Tami Neilson a la meravellosa Plaça de la Vírgen Blanca. No vàrem ser-hi a temps pel concert, però sí per impregnar-nos del sempre exquisit bon ambient i de les ganes de tenir un cap de setmana atapeït de bona música i de grans anècdotes. I és així com vàrem accedir al recinte del festival, pletòrics d’energia, i directes cap a l’escenari Respect per veure els debutants Surfbort, els quals venien a defensar el seu àlbum de debut, Friendship Music, publicat a finals de l’any passat. Potents i radiants, com si haguessin vingut dels noranta, necessitaríem cinquanta bandes com la de Brooklyn per mirar amb optimisme el futut del gènere. Posteriorment, Inglorious i The Living End coincidien a la mateixa hora a l’escenari God i Love, respectivament. Vàrem optar pel que menys ens agrada, que és marxar a mig concert per veure part de l’altre. Inglorious varen defensar el seu hard-rock de vella escola sense sorpreses, mentre que The Living End va captivar als seus fans i als dels Stray Cats, amb el seu punkabilly amable i vitamínic. Tot d’una, succeiria el mateix amb Deadland Ritual i Lucero. I vàrem escollir veure el supergrup format per Frankie Pérez (Apocalyptica), Geezer Butler, Matt Sorum i Steve Stevens. Els primers varen il·luminar-nos les cares amb temes de Black Sabbath com Symptom of the universe, Neon Knights, Sweat Leaf, N.I.B i War Pigs, tot i que no varen faltar temes del seu correcte àlbum de debut, sense oblidar altres peces com Slither, de Velvet Revolver i Rebel Yell, el gran èxit d’ Steve Stevens amb Billy Idol. En línies generals, un concert entretingut que servia com a preludi al plat fort de la nit, Stray Cats.

Es respirava un gran ambient abans de que sortissin els Stray Cats a l’escenari. Es podia percebre que seria el moment del festival. L’estat de forma dels Gats Errants de Long Island va quedar ben clar quin era amb Cat Fight. Brian Setzer, Lee Rocker i Slim Jim Phantom varen evidenciar que estan gaudint d’una nova joventut. Amb força, energia, so, Setzer cantant deliciosament bé, i evidentment, amb el carisma de tots tres intacte, el concert dels Stray Cats passa directament a formar part dels millors que s’han vist mai a la història de l’Azkena Rock Festival. Runaway Boys, Double Talkin’ Baby de Gene Vincent, Stray Cat Strut, Three Time’s a Charm, Mean Pickin’ Mama, Gene & Eddie, Cry Baby, I won’t Stay on Your Way, When Nothing’s Going Right,… La guitarra de Setzer, de la qual ens hauríem d’aturar i extensament a parlar del seu virtuosisme, el groove vital y profund de Lee Rocker, i la presència i dinamisme d’Slim Jim Phantom a la bateria, donant ritme i posant el punt més canalla i desafiant, i ep! la veu de Setzer, de la qual només podem dir que va estar a l’altura de tots els elements citats, per tant, a un nivell excel·lent, evidencien que els Stray Cats són rockabilly i més, perquè en ells trobem matisos que fan que la seva música recorri 40 anys de la seva trajectòria i també 40 anys de rock n’ roll. L’homenatge a Dick Dale amb Misirlou, (She’s) Sexy + 17), Bring it Back Again, el cover de Dorsey Burnette My One Desire, Blast Off, Lust in Love, Rock it Off, Fishnet Stockings, Rock This Town, i un bis final, amb Built for Speed i Rumble in Brighton, varen completar el repertori d’un concert inoblidable.

Després d’un concert com els d’Stray Cats, sincerament, el que desitjo és seure a una taula amb els meus i compartir el que acabem de veure. Però no era dia per aturar-se. Quedaven alicients per seguir. Un dels discs que més ens han agradat darrerament és el dels Tropical Fuck Storm de Gareth Liddiard, líder de The Drones. En aquest nou projecte, el punk i el noise van encara més enllà que amb la seva primera banda, creant unes atmosferes rock on la lisèrgia, l’èpica i els riffs i melodies que gairebé arriben a volar-te el cap. Proveu amb peces com You Let My Tyres Down o The Future of History i vosaltres mateixos. I que quedi en acte: en directe són encara millors. Amb uns desencaixats i antiquats The B-52’s, que varen intentar-ho però que ja no estan ni per l’Azkena ni per una festa major, i el múscul rockabilly de The Hillbilly Moon Explosion, dels quals vàrem fer un tastet segurament insuficient per acabar de jutjar i de gaudir amb propietat, vàrem decidir punt final a un excel·lent primer dia.