Crònica Azkena Rock Festival 2022

Des del 2002, cada any, Vitòria ens regala el cap de setmana de rock n’ roll més esperat. Ho repetim cada any, i és exactament això el que volem, repetir-ho cada any. Es tornava a celebrar el Azkena Rock Festival, en la seva 20a edició, tornava el Rock a Mendizabala, amb un cartell estel·lar dominat per dones que sobrepassen els setanta anys i que ens van fer creure una altra vegada en la màgia del directe.

Un recinte còmode, envoltat de zones verdes, sense aglomeracions, amb dos escenaris principals enfrontats i un tercer una mica més apartat sonant fins a les tres del matí, tots adornats amb unes lones recordant als caiguts en aquests anys: Mark Lanegan, Hank Von Hell (Turbonegro), Dusty Hill (ZZ Top), Rachel Nagy (Detroit Cobres), Sylvain Sylvain (New York Dolls) i Neil Casal (Chris Robinson Brotherhood i Ryan Adams and The Cardinals).

A tot això, sumem el Trashville una carpa de fusta en la qual programen el més underground que puguis trobar, a on la germanos dels assistents balla a ritme dels sons del Rock, punk, garage, surf o Rockabilly. Pels més al·lèrgics a la son, i ja finalitzats els concers, la carpa Rat Hole és el forat a on caure, per a apurar les últimes hores del dia ballant sense parar amb Djs.

Anem a la teca, anem a fer un repàs del que vàrem veure.

El dijous vàrem arribar al vespre, per culpa d’una calor difícil de suportar. Hiss Golden Messenger va arrencar amb tibiesa, però a base de bones cançons va quedar clar que MC Taylor és un dels grans compositors d’ americana del moment, i sí, potser la calor ens va deixar a tots amb les forces a mitges, també a ell. Posteriorment, Morgan, convertits en una de les millors bandes actuals del país, i que repetien des de l’última edició, varen precedir els concerts de les bandes mítiques del dia: Toy Dolls, Fu Manchu, i The Offspring. Els seus incondicionals varen poder gaudir d’un final de jornada que va acabar amb la gran Eneida Fever! encenent i apagant focs a la carpa Trashville.

Amb una onada de calor imperant en tot el festival arribant als 38 graus, però amb una sensació tèrmica encara major, divendres l’objectiu era inicia més d’hora que el dia anterior, i així gaudir de la llegenda del grunge Jerry Cantrel. Amb un repertori amb grans concessions als seus Alice in Chains (“Them Bones”, “No Excuses”, “Down in a Hole”, “Man in the Box”, “Would?”, i “Rooster”). Acompanyat de Greg Pusciato de The Dillinger Scape Plan a les veus, es va presentar com una gran estrella de rock, musicalment parlant, interpretant també clàssics de la seva discografia personal, com “Angel Eyes” i “Psychotic Trip”, del seu LP “Degradation Trip”.

Ens dirigim seguidament a Drive-by Truckers, una de les millors bandes de Rock meridional de la història, amb una habilitat fora del comuna per a acostar-se a sonar tant al country com als Stones. Amb un petit problema al principi del concert on deixo de sonar la veu, sent arreglat en segons, sense ser el millor concert de la banda, no deixa de ser un dels millors concerts del festival. Per so i repertori, la banda de Mike Cooley i Patterson Hood és sempre una garantia. Quan sonen temes com “Angels and Fuselage”, “Dead, Drunk, and Naked”, “Self Destructive Zones”, o inclús, els temes del seu nou LP “Welcome 2 Club XIII”, like “The Driver”, només queda gaudir i aplaudir.

Tornem a l’escenari principal per a veure a Afghan Whigs (el primer escenari i el segon són pràcticament iguals, encara que aquest té pantalles als laterals). Sens dubte una de les millors bandes de Rock dels 90. La banda de Greg Dulli i John Curley van presentar gran part de les cançons del qual serà el seu pròxim llarg “How do you Burn?”, amb un so de guitarra superb van anar fent del seu ampli repertori, incloent clàssics com “Gentleman” o “Summer’s Kiss”. En un moment, recordant al mort Mark Lanegan (amb qui va tocar en l’edició del 2008 amb el seu projecte conjunt The Gutter Twins), van interpretar una sentida “Metaphentamine Blues”.

Tornem a l’escenari gran per a veure a una de les millors bandes de punk rock, Social Distorsion. Amb Mike Ness i els seus abillats amb diferents tipus de barrets i la lona amb l’etern símbol del grup enrere, aquest esquelet amb barret, amb cigarret i copa a les seves mans. Tenen hits per a avorrir i encara sense tocar gran part d’aquests, si que van caure “Road Zombie”, “Story of my life”, “Don’t Drag Me Down”, “Dear Lover”, “Machine Gun Blues” o “Bad Luck”, així com una celebrada versió del “Wicked Game” de Chris Isaak o la recurrent “Ring of Fire” popularitzada pel gran Johnny Cash amb la qual van tancar el concert.

Sortim cap al tercer escenari en el qual ja havia començat el concert d’Il·legales, per a mostrar els nostres respectes a una de les millors bandes de Rock nacional de tots els temps. Amb un Jorge Martinez al capdavant, contant anècdotes entre cançó i cançó amb el seu característic humor malbarata Rock and roll amb cada paraula. Temes com “Destrueix”, “Ets una Puta” o “Problema Sexual” posaven un fermall excepcional a la nit del divendres.

Dissabte vàrem poder arribar inclús més d’hora per poder gaudir de la festa que sempre és veure als neerlandesos DeWolff en directe. Amb el seu Rock amb Riffs altament ballables, varen mostrar múscul amb alguns dels temes que ja els han posat en boca de tots els festivals i amants del gènere. Banda que beu de Led Zeppelin, dels Cream, dels Black Crowes, i així ho demostren amb temes com “Live Like You”, “Sugar Moon”, o “Deceit and Woo”. Segur que els veurem més vegades per Vitòria!

Posteriorment, Israel Nash va recordar-nos que aquell era dia gran pel gènere americana, evidentment, per Emmylou Harris. Nash va atacar amb energia temes com una grandiosa “Fool’s Gold”, “Louisiana”, “Goodbye Ghost”, “Dividing Lines”, “Lucky Ones”, entre d’altres, posant tot el que havia de posar per preparar-nos pel concert de la llegenda d’Alabama.

Única data a Europa, malgrat ser una llegenda del country, Emmylou Harris no es prodiga molt, ja no sols per Espanya, sinó per Europa. En els últims 5 anys no ha donat més de 10 concerts en tota Europa, i l’última vegada que va venir a Espanya es remunta al 2015 en una de les grans joies ocultes dels festivals espanyols, el Huercasa. Emmylou Harris, malgrat els seus 75 anys no es va enlairar de la seva guitarra, ben secundada per una gran banda. Amb una veu excepcional i un gust exquisit pel country, folk, bluegrass i fins i tot Gospel, Emmylou va donar un dels concerts destacats del festival, van destacar especialment “Two Habiti Bottles of Wine”, “Get up John”, “Raise the Dead”, “Ooh Las Vegas”, “All the Roadrunning”, i sobretot un “Calling My Children
 Home” que va aixecar els aplaudiments de tot el recinte.

Tot seguit va començar el concert de l’autèntic cap de cartell del festival, Patti Smith. La seva presència i elegància en l’escenari es tornen salvatges davant la contundència de la seva veu. Una dona que es continua emocionant cada vegada que puja a l’escenari, com va fer quan va acabar “Free Money”. Una banda excepcional, que sense Patti sobre l’escenari van realitzar una versió de “Helter Skelter” recordant que era el 80 aniversari de Paul McCartney i que potser era la primera cançó de Heavy Metal de la història i una altra més, “I wanna be your dog” dels 
Stooges, regalant-nos deu minuts de música d’aquells que aixequen l’esperit i també eleven els peus del terra, és a dir, aquells moments que sempre volem tenir quan anem a un concert. A la volta de Patti sobre l’escenari van començar a encadenar totes les seves cançons més reconegudes “Because The Night”, “Pissing in a River” i “Gloria”, amb “People Have the Power” com a bis en la qual vam poder veure-la sobre l’escenari acompanyada de Emmylou Harris.

Després del concert de la nit i el que major aforament es va poder veure, ens trobem amb Black Mountain amb un volum eixordador, excessivament alt, que feia que ens allunyéssim de l’escenari per a posar-nos prop de la torre de so. Una banda de Rock psicodèlica que sona de meravella després de la guitarra de Stephen McBean i la veu del seu cantant Amber Webber.

Ens esperava Suzy Quatro en l’escenari principal, la primera dona convertida en rockstar. Suzi va estar bastant xerraire durant tot el concert, darrere del seu etern baix i amb la banda més nombrosa del festival, envoltada de músics i coristes. Amb un tall de Rock clàssic, el concert no va aconseguir enlairar fins a la seva meitat, amb una versió del “Rockin’ in the Free World” de Neil Young. A partir d’aquí cançons com “She’s in Love with You”, “Ca the Ca”, “Devil Gate Drive” o “If you ca’t give em love” van fer la resta. Un concert desigual, que igualment va fer les delícies de qualsevol fan.

Per a acabar, ens dirigim al tercer escenari per a veure el que quedava del concert de Daniel Romano’s Outfit, amb les seves altres dos cantants era com veure a un grup de Rock amb un cert aire Hippie dels 60. Va ser el gran colofó per nosaltres, fans incondicionals del canadenc. Anyone’s Arms per trencar el gel i preparar el terreny al que acabaria sent un dels grans concerts del festival. “Hunger is a Dream You Die in”, “All the Reaching Trims”, “Roya”, “When I learned Your Name”, i el remat final, “Generation”, de Fucked Up, va deixar a l’audiència literalment noquejada i a la vegada, amb dosi extra de l’eufòria desfermada que un sent després d’un concert memorable. Per nosaltres va ser un immillorable “adéu-siau, fins l’any que ve, estimat Azkena”.

L’Azkena Rock, és un festival diferent, amb una programació pròpia allunyada dels altres festivals. Enguany, amb rècord d’assistència, ha confirmat al Azkena com la cita ineludible de l’any amb el Rock. Acaronen la seva programació sense prejudicis. Un gran festival, amb un púbilc habituat a assistir a concerts durant l’any, que respecte la música, i que espera cada any que aquestes dates arribin.

Gràcies, Azkena, ens veiém aviat.