Crònica Junip. Razz 2, 21/10/2011

0


A quarts de deu feien aparició José González i els seus companys de Junip sobre l’escenari del Razz 2. Prudència, humilitat, bones vibracions, i un folk-pop-rock passat pel particular filtre del ordinari i extraordinari suec-argentí són segurament alguns dels elements que han acabat per de la nostra ciutat (i d’altres). I sí, res seria possible sense la seva música. Amb uns tres Ep’s i un sol LP, Junip s’han consolidat com una proposta melòdica, afectuosa i subtil, i posseïdors d’un rugós directe. Elias Araya a la bateria, Tobias Winterkorn a l’orgue i al moog, José González a la guitarra i veus, acompanyats i perfectament recolzats per un percussionista i un baixista. Menció especial per tots dos donen un volum a la base rítmica sense la qual seria impensable la relectura de les cançons de la banda en directe. El baix sonava amb un reverb i múscul que accentuava de forma impensable la tensió elèctrica del directe de Junip. Però, anem per ordre.

Com és habitual, varen iniciar el concert amb Official, de l’Ep Black Refuge. Ben aviat les constants musicals conegudes del seu directe s’evidenciaven: un so compacte i poderós al servei d’una música melosa, melòdica i delicada. El contrast de la contundència sonora amb la ductilitat del cançoner de Junip esdevé una proposta més que interessant, més valorant la quantitat de notables cançons que conté la seva curta discografia. Howl i Black Refuge donaven continuïtat a les coordenades traçades de la banda. A continuació, Rope & Summit i To The Grain la calor i la intensitat s’incrementaven gràcies a les capes sonores, que donaven fe de que els cinc músics havien entrat en calor i en sintonia amb un públic entregat. Tot era més senzill, la tromba instrumental arribava amb solvència i sentiment amb una imparable i irresistible peça instrumental plena de classicisme i ritmes tradicionals i tribals, Azaleadalen, una esplèndida Sweet & Bitter, Without you, i el dinamisme pop d’ It’s Alright, on els colors de Junip adquireixen una saturació i lluminositat radiants. Res podia canviar el veredicte del concert, i amb At the Doors, un potent Far Away i una potser massa dòcil Always tancaven la primer part de la nit. Però quan sembalva que res ens podria sorprendre, potser, el moment de la nit, arribava amb la posada en escena de Tide, que va sonar densa, sencera, adquirint una dimensió bastant més enllà de la que apareix en el disc. Punt i final únic, però, faltava ‘el tema’, i en el bis varen tocar per fi In Every Direction, potser tan esperat com previsible. I davant de la insistència del públic, varen accedir a un segon bis. Podria ser el segon moment de la nit, el que ens van oferir els nòrdics amb la versió que varen fer de The Ghost Of Tom Joad , en una cover que, com a mínim, està al nivell de l’original.

La transparència i honestedat de Junip ho fa tot molt senzill. La proximitat i naturalitat amb la que evoquen el seu cançoner dalt de l’escenari, sense oblidar evidentment el que és més important, la consolidació com a banda dalt de l’escenari, gràcies al volum i força amb la que interpreten els seus temes, suposen un atractiu infali·lible. Mantenen el to suau i delicat del seus treballs, però en directe adquiereixen el punt imperfecte i sorollós que els hi dóna el contrast idoni. Per fi vàrem comprovar qui són Junip. Esperem el segon LP, en el que estan treballant, i més ara, que han acabat la gira (a Bilbao, el dia següent al de Barcelona). Més discs al nivell de Fields i més directes com el d’ahir a la nit són les vies per seguir gaudint de José González i Junip.

Article de Daniel i Mireia

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply