L’aparició a l’escenari de Tim Armstrong, Lars Fredericksen, acompanyats dels altres membres de la banda, Matt Freeman i Branden Steineckert, ja era un motiu suficient per confirmar que aquella nit no seria una qualsevol. Amb ells sobre l’escenari tot cobrava sentit. La manera d’atacar Radio, com si es tractés del concert que posava punt i final a 20 anys de trajectòria, responia a la pregunta què s’entén per autenticitat, quan es parla de rock n’ roll. Amb una banda com Rancid es coneixen les cartes amb la primera mà, perquè no calen més mans. No en necessiten més. La urgència que conserva un clàssic com Roots radicals va encendre les poques fogueres que faltaven per encendre en un Razz prou ple però no tant com s’ho mereix un dels darrers grups que han defensat i defensen l’essència del punk-rock de sempre. Només dos temes, però ja teníem les piles més que carregades per aguantar els que vindria després. The Way I Feel va ser una declaració de principis impecable, una enorme Journey to the end of the beast bay, la profunditat punk-rock de Maxwell murder, un clàssic immediat com Last one to die, i unes inspirades Easy bay night, l’adrenalina de Dead bodies i The 11th hour reclamaven l’eslògan de gran nit de rock n’ roll, tan esperat com imaginable. Parlem de Rancid, i si potser algú considera que la seva aparença no resulta tan perillosa com ho era abans. Ara bé, qui gosaria enfrontar-se a Fredericksen? Un servidor, ni de conya, com tampoc gosaria enfrontar-me ni dir ni ‘mu’ als catxes que abundaven la sala. I qui seria capaç de negar el carisma de Tim Armstrong? Cool, en el bon sentit, pròxim i amb un punt extravagant i bohemi ple de magnetisme, es presenta com un híbrid impossible entre el primer Dylan, Keith Richards i Joe Strummer, que per sí sol, qui, i amb tot el respecte per l’incombustible Fredericksen i per un baixista del calibre de Matt Freeman, justifica el preu d’una entrada.
La cara b de Time Bomb, I wanna riot, que any rere any sona millor, Red hot noon, Hooligans, Black and blue, Nihilism, Listed M.I.A, Salvation,… ritme Ramonià, intensitat a tones, ràbia controlada, eufòria desmesurada, el Razz suava la cansalada, però no hi havia res que pogués aturar el devessall d’electricitat, melodies i certa mala baba que conté la música de Rancid. No hi havia temps encara per cap mena de pausa, només per rebre l’impacte de Bloodclot, Old Fried, Rejected, St. Mary, It s quite alright, Olympia W.A, The Wars end, Something in the world today, la trepidant, recuperada i crua Adina, Hoover Street i Fall back down, que posaven fi, momentàniament, a un extens repàs, que com podem comprovar, va tirar pel dret cap a l’obra mestra per antonomàsia de la seva discografia, ...And Out Come the Wolves, i pels moments més contundents i encertats de la seva incorruptible trajectòria, i donant més protagonisme als primers treballs que als darrers. I si la sala no s’havia vingut abaix encara era perquè Time Bomb no havia sonat. Arribava el bis, i els acords del gran hit de la banda varen remoure tot el Razz de la barreja d’estils que tan i tan bé defensen els de Berkeley. Quan un ja se’n podia anar cap a casa amb la sensació de que la nit amb Rancid havia resultat immillorable, Tenderloin, Lock, Step & Gone, i sobretot, Ruby Soho, va fer sobrevolar l’esperit de The Clash de nou per la sala, regalant un final de nit immillorable, amb tot el públic ja més que entregat a la causa.
No vàrem viure els anys de punk, però amb ells podem tenir una clara idea de com les gastaven. Rancid és punk, en línies generals, de l’anomenat melòdic, hereu del proposat per la banda d’Strummer, i hereu del gènere consolidat durant la segona meitat dels vuitanta gràcies a Bad Religion i Operation Ivy, entre d’altres; però, en essència, és punk. Ara bé: el que es va viure als 70 i als 80 va ser únic. La nostàlgia sempre hi és, indubtablement, quan es parla de rock n’ roll, o més concretament, de punk-rock. La música popular no es va inventar ahir, i sense els autors de Land of Competition, sense els autors de Guns of Navarone o sense els autors de Hateful, Rancid no existirien. Resulta difícil no preguntar-se perquè avui en dia sembla impossible la irrupció de bandes amb l’actitud i talent de Rancid? Els temps han canviat, gaudim de tot el que ens queda per gaudir amb Rancid. 16 anys després de la seva primera visita a Barcelona, com a teloners de RATM, han demostrat que, realment, semblen indestructibles. En definitiva, deixem-nos de preguntes, i anem al gra. Rancid són molt bons i encara tenen ganes de gresca i de punk-rock. A celebrar-ho, com així vàrem fer durant la gloriosa nit del 30 de juliol.
Steinbeck i Capa, dos turistes a Rússia
La confirmació d’Andrey Zvyagintsev
