ELENA. ANDREI ZVYAGINTSEV
Andrei Zvyagintsev va sorprendre a propis, estranys i incrèduls amb El regreso, meravellós i dolorós retrat familiar que donava forma a una òpera prima amb la que va convèncer a gairebé tots, inclosos als que estan farts de sentir el tòpic i típic ‘Aquí tenim el nou Tarkovski’. El rus, film rere film, realment s’apropa i molt al darrer gran cineasta del seu país, amb permís de Sokurov, qui, per cert, el mateix any que debutava Zvyagintsev va signar una obra mestra titulada El arca rusa. La segona bona nova envers Zvyagintsev arribà amb El destierro, un altre sever cop de puny a la idea de família perfecta. Després de la seva participació a New York, I Love You, per fi ha arribat el seu darrer treball estrenat a la gran pantalla, la magnífica Elena, un colpidor i diàfan retrat la Rússia actual a través, com no, d’una família que no es salvarà de les sacsejades narratives del director rus.
La trama del film és senzilla, narrada amb habilitat, i filmada amb extraordinària solvència, i ens explica el drama d’una dona de classe humil, Elena, casada amb un empresari multi-milionari que no vol saber res de la família de la seva dona, a qui tracta, si fa no fa, com una majordoma amb dret a sexe. El drama d’Elena no s’acaba aquí: té un fill que només espera que el ric marit de la seva mare li solucioni la vida, a ell, a la seva dona, embarassada, i als seus dos fills, un d’ells, en edat universitària, tot i que les seves motivacions són altres, i properes a les del seu paràsit progenitor. La trama es va tensant poc a poc, amb paciència i virtut ben cinematogràfiques, i Elena haurà d’escollir entre la seva família i el seu marit, oblidant-se d’ella mateixa, resultant un personatge, fins a cert punt, deshumanitzat per les circumstàncies personals, gairebé sempre tacades per la situació del país, en aquest cas, la Rússia del Capità Putin.
Elena es pot considerar com el millor treball d’Zvyagintsev, per diferents motius: ens explica una història real i realista, amb un punt de faula, que s’endinsa en les vicissituds d’un país on les diferències de classe resulten insuportables. El Què resulta més que interessant, i el Com, tant o més: Zvyagintsev ens submergeix a la realitat d’una família i d’un país amb la subtilitat i profunditat dels més grans. Menys és més, i així ho demostra el rus: cada fotograma és una carícia d’allò més lleugera i subtil, però, mica en mica, el caràcter implosiu de la trama es va accentuant fins a esclatar en un clímax tan encertat com pertorbador.
Elena beu d’influències cinematogràfiques com les dels citats Tarkovski i Sokurov, també del Haneke i dels germans Dardenne, així com de literàries, entre les que podríem trobar algunes de recurrents com evidents, com les de Tolstói i Dostoyevski. Ara bé, la personalitat d’Zvyagintsev s’imposa per damunt de qualsevol referent, arrodonint un tercer llargmetratge que permet situar-lo entre els autors obsessionats ens fer-nos creure que en el món del cinema encara hi ha lloc per l’art.
Al nivell de… Caché.
Other Articles
