KEEPER. JOHN DOE
El cas de John Doe és dels que evidencien què suposa fer-se gran amb criteri. No és només qüestió d’edat, és qüestió d’una suma de factors. Algú s’imagina a John Lydon (a.k.a Johnny Rotten) al 2012 amb el mateix vestuari que el que duia a el 1977 liderant els Sex Pistols? I parlo de Lydon no per casualitat, sinó perquè és un d’aquells personatges del món de la música rock que més ha evolucionat, però, sense perdre la seva identitat ni el registre mostrat durant els anys punk. Sempre ha estat punk, almenys, d’actitud, i si no, que li preguntin al cantant de Bloc Party o a Jason ‘Jay’ Kay; però, la seva autenticitat és detecta veient un directe de P.I.L: és un altre John Lydon, però, alhora, estàs veient a Johnny Rotten, i l’evolució digne, coherent i honesta de l’artista.
Un cas similar és el de John Doe, membre fundador, juntament amb Exene Cervenka, Billy Zoom, D.J. Bonebrake de la banda de punk de L.A anomenada X. Passant pel segell Dangerhouse, i posteriorment amb Slash Records, amb la que van publicar el seu primer LP, Los Angeles (1980), produït per Ray Manzarek (The Doors), el punk amb vocació rockabilly de la banda va irrompre amb cert èxit. 8 temes escrits per Doe i Cervenka i una versió de Soul Kitchen donen forma a un primer pas gairebé definitiu. També produït per Manzarek, el segon LP, Wild Thing (1981), va suposar la consolidació, on ja es colava algun moment més pausat (Adult Books) i els va permetre gravar Under the Big Black Sun(1982) amb una major, Elektra. More Fun in the New World (1983), Ain’t Love Grand! (1985, primer sense producció de Manzarek), See How We Are (1987) posen fi als treballs en estudi, fins el 1993, amb l’aparició de Hey Zeus!. Recopilatoris, directes i algun EP donen fe de la seva persistència, la d’un grup de culte, a qui podríem situar en l’òrbita de Generation X i The Gun Club, i lluny de propostes més dures com Fear o més personals com Suicide. De fet, El 1985, John Doe, Exene Cervenka, DJ Bonebrake i el membre de The Blasters, Dave Alvin, formen The Knitters, i publiquen Poor Little Critter on the Road, un disc de country, amb el que posen sobre la taula les seves inquietuds musicals.
John Doe ha estat per tot arreu, col·laborant també amb The Flesh Eaters, versionant l’I Will Always Loves You (sí, la que sona en un jukebox durant el pèssim film), participant a la BSO d’I’m not there, amb els temes Pressing On i I Dreamed I Saw St. Augustine, magnífiques covers de Dylan, col·laborant al disc d’homenatge a Buddy Holly, Rave on Buddy Holly, versionant Peggy Sue Got Married… i durant aquest darrer 2011 també ha gravat A Day at tha Pass, amb Jill Sobule, produït per Dave Way, i Keeper, el seu notable recorregut country-blues-rock, a través de dotze temes propis, on el classicisme de les arrels del rock americà i el gust per melodies pop es fonen en un notable LP que mostra el camí de la maduresa musical i com es pot evolucionar amb coherència i sentit comú. John Doe ha portat el rock n’ roll a la sang des del primer dia; i en tots els seus treballs ho demostra. Donem un bon cop d’oïda a temes com Never Enough, Giant Step Forward, Handsome Devil, Jump Into My Arms i Painting the Town Blue, per si a algú li queda algun dubte.
Sona a… Steve Earle + The Decemberists
El Millor… descobrir-lo i redescobrir-lo a través de cadascun dels seus treballs.
El Pitjor… la portada.
Dies de pop, dies de Real Estate
