Els millors discs de 2021

El 2021 havia de ser un any ben diferent de l’anterior. No ha estat així, i hem tingut un altre any a on la covid ens ha impedit, entre d’altrs, gaudir de la música en directe amb continuïtat i tranquil·litat. Ara bé, el 2021, com ho va ser el 2020, ha estat un any en el qual han sortit a la llum una quantitat de discs a través dels quals hem pogut fer el nostre dia a dia més agradable. La música és teràpia, per l’artista i també per l’oient. Els àlbums que més van ressonar amb mi durant 2021 van ser cançons de reflexió i revelació, sovint relacionades amb traumes i crisis, transfigurades a través de la música.

Més que mai cal donar suport a la indústria de la música i a tots els seus actors. Un altre any que deixem enrere, i un altre any amb la motxilla plena de grans àlbums. Any rere any s’evidencia que la nostàlgia envers dècades anteriors és a la vegada comprensible i exagerada. Certament, hem tingut dècades inoblidables i que han suposat una revolució per a la música popular. Tanmateix, la quantitat de bona música i de grans discs que es publiquen cada any, un cop feta una revisió i selecció, conscients que no arribem a tot, ens fan pensar que l’altaveu de la premsa, si parlem de música i de la seva influència en la societat, no és el que era als 60, 70 o 90. I la música tampoc té la incidència i importància que tenia llavors. De la mateixa manera que entenc que si Mdou Moctar hagués aparegut als 70 seria un tòtem de la dècada, considero que si ara apareguessin Nirvana no tindria la repercussió que varen tenir als 90. La música era més important als 60 i 70 del que ho és avui en dia. Actualment, tenim tantes distraccions, que la música no deixa de ser una més.

Des de BCNCultura volem reivindicar el bon moment de la música popular i compartir els dels discs publicats en aquest 2021 que més ens han impactat i més necessitem tornar a escoltar! I aprofitem per compartir un desig per aquest 2022: que torni la música en directe ben aviat!

Mdou Moctar. Afrique Victime. Mdou Moctar és un guitarrista tuareg nascut a Níger, que connecta ritmes nord-africans amb amplificadors de rock i bateries. El seu nou treball expandeix les possibilitats sonores del rock tuareg, des de la meditació ambiental fins al rock psicodèlic. Ritmes de sis temps i hipnòtiques línies de guitarra dirigides per la veu de Moctar i que poden ser introspectives i a la vegada imparablement frenètiques. Un disc destinat a ser un clàssic.

CIVIC. Future Forecast. Els CIVIC són australians i es declaren fans dels The Saints i dels Radio Birdman. I el seu so evoca al dels seus mestres. Guitarres afilades, harmonies punk i melodies pop són alguns dels trets característics d’un LP que farà les delícies dels amants del gènere. Amb només un EP i un LP al mercat, els de Melbourne tenen una ànima punk-rock genuïna que mostres a través de guitarres abrasadores, ritme atapeït i contundent, i melodies que atrapen.

Neal Francis. In Plain Sight. Després del seu sensacional Changes, el disc de debut amb el qual vàrem enamorar-nos a l’instant, el seu segon àlbum, In Plain Sight, consolida un so ecléctic que combina els gèneres musicals que el músic i compositor ja va aconseguir mesclar amb èxit en el seu inoblidable primer àlbum. A les cançons de Francis hi trobem soul, R&B, funk, rock, disc, psicodelia, clàssic. Tot i que Francis diu que ell fa rock n’ roll i glide funk. Paraula de Neal.

Joana Serrat. Hardcore from the heart. Des de Vic, l’artista es va traslladar a Denton, Texas, per gravar les cançons del seu trist i majestuós Hardcore from the heart, produït per Ted Young. És un disc autobiogràfic i personal; hi ha fantasies, desitjos, dol, enyorança. Un treball que ens apropa a les emocions més profundes de la Serrat, a base d’americana que evoca tant a Israel Nash com a Kurt Vile, però que sona definitivament a una de les artistes del país més importants.

Mastodon. Hushed and Grim. No és cap novetat ni cap descobriment dir que Mastodon és una de les grans bandes de metal dels darrers vint anys. Si bé és cert que el seu estil ha anat girant cap a un estil més progressiu i tecnificat, l’essència del seu so i estil es manté intacte. Sonen més melòdics i més accessibles, però no per això han perdut força. En tot cas, han volgut anar més enllà i ser ambiciosos. Aquest nou LP està al nivell de Leviathan, Blood Mountain i Crack the Skye.

Cha Wa. My People. Una orgia de so New Orleans, funk i soul que ens evoca als clàssics del gènere. El talent i la imaginació d’aquesta banda Mardi Gras. Els Meters, Dr. John, l’Sly i els Wild Magnolias en un mateix cocktail addictiu que no vols que s’acabi mai. La banda liderada per Joseph Boudreaux Jr., amb només tres discos publicats, defensa una trajectòria de funk i so mestís imbatible. Música que et canvia el dia.

Daniel Romano’s Outfit. Cobra Poems. El geni d’Ontaro segueix amb el seu ritme frenètic de gravació. Entre àlbums a Bandcamp i publicats en cd/vinil, amb o sense els seus extraordinaris Outfit, en dps anys, comptant directes, són més de deu…14 en total! No us perdeu aquest disc, els dos directes, tots ells en vinil. I de Bandcamp, recomano Infidels (sí, el de Dylan, l’ha fet sencer, amb un rock n’ roll enèrgic i vitamínic, com l’haurien d’haver gravat Dylan i Knofler, coi) i Dandelion.

Goat. Headsoup. Un dels descobriments de l’any. Els de Korpilombolo, Suècia, varen presentar-se al món el 2012, amb World Music, un títol que ens dona idea de la seva música. I no ens enganyen. Fusionen diferents estils i orígens, i ens poden evocar tant a la Baobab, als Black Angels a Jefferson Airplane i a Ebo Taylor. Aquest any han publicat un recopilatori, que m’ha deixat tan impactat, que no he pogut evitar posar-lo a la llista.

Anders Osborne. Orpheus and the Mermaids. Possiblement, un dels músics folk / americana més infravalorats. Almenys, a Europa. Quan un s’endinsa en els seus LP, un no pot entendre com no té més repercussió. Música popular d’arrel nord-americana clàssica, passada per un filtre pop, però amb essència folk i aroma country. Mestre de Hiss Golden Messenger i dels North Mississipi Allstars. Per tant, poc més cal afegir. Bé, el títol del nou disc: Orpheus and the Mermaids.

Here Lies Man. Ritual divination. El segon descobriment de l’any. Com sonaria si fusionéssim a Kadavar amb Antibalas? O Black Sabbath amb Fela Kuti? Aquí ho teniu, els Here Lies Man, des de L.A, amb membres dels citats Antibalas, atrevint-se a fer rock dur amb afro-beat, o afro-beat amb rock dur. Guitarres fuzz, ritmes africans, stoner rock, groove a dojo, el seu nou LP, és un viatge d’anada a nous horitzons musicals.

Gone Gone Beyond. 2030. La seva música ret homenatge a les tradicions de la composició folk-americana al mateix temps que reuneix una gran varietat d’influències de l’electrònica, el jazz, el soul i la música mundial. Gone Gone Beyond ofereix un bonic, delicat i sofisticat viatge per textures i sonoritats de diferents estils i procedències a través de les quals creixen unes cançons que desprenen el bo i millor de cadascun d’ells.

Motrik. MOON: The Cosmics Electrics of Motrik. Coneguts pròpiament com Møtrik, és un grup de krautrock en la línia de Can, Faust, Kraftwerk, Neu!, i Amon Duul II. El seu nom es deriva del terme motorik, un terme per al temps 4/4 utilitzat sovint per les bandes de krautrock. El seu nou treball, MØØN, ens arrossega en tota la seva glòria persuasiva i profundament orientada al groove, palpitant aquí, brillant allí, mai abandonant el full de ruta sonor teutònic gravada en el seu ADN, sinó més aviat dibuixant en alguns viatges secundaris típicament atrevits.

Nathaniel Rateliff and The Night Sweats. The Future. Després de canvis a la seva vida personal i artística, el 2021 és el del retorn d’en Rateliff amb la seva banda oferint més optimisme i llum que mai. Cançons enèrgiques amb un bon ritme, rock amb bons tocs de soul, funk, R&B, la veu atrevida de Rateliff i la seva tan característica secció de vents, i amb un nou al·licient, ja que la interacció amb la visió reflexiva del seu treball com a solista del 2020 es filtra en el disc.

The Notwist. Vertigo Days. Els alemanys amb el seu nou LP, Vertigo Days, tornen a oferir el seu eclèctic heavy noise pop rock. I esteu avisats: no us els perdeu tampoc en directe. Quan es pugui…

Sonny Vincent. Snake Pit Therapy. El de Nova York és un veterà outsider del rock que encara té forces i actitud per continuar regalant cançons amb energia power pop i punk. Un irreductible de la música.

Cool Ghouls. At George’s Zoo. Els de San Francisco tenen la mirada i les mans posades a les bandes que varen il·luminar el Laurel Canyon als 60. En aquest tercer treball realment la claven.

Altin Gün. On. Són d’Ámsterdam, però tenen sang turca i ànima africana. La fusió d’estils i de cultures fa la resta. Els 4 discs que tenen valen la pena, per cert.

Painted Shrines. Heaven and Hoy. L’ànima dels Woods dona vida a un projecte paral·lel que quan el punxes sembla que posis els Byrds amb gotes dels Magnetic Fields. 29 minuts de pura melodia.

The Weather Station. Ignorance. Sofisticats i barrocs, el pop d’aquest del projecte musical de Tamara Linderman ens té hipnotitzats des del seu disc homònim de 2018. Els canadencs inclús s’atreveixen amb textures més rock, mostra de la seva ambició artística.

Julien Baker. Little Oblivions. El tercer disc de la de Tennessee ens ofereix un delicat recorregut pels diferents gèneres musicals que tan bé sap combinar.

Allison Russell. Outside Child. El dolor d’una dona que va viure abusos sexuals de petita i que ha sabut transformar tantes emocions intenses en meravelloses cançons soul i r&b.

Sons of Kemet. Black to the Future. La música com una gran festa d’immersió cultural a on els gèneres i les emocions es combinen. Jazz, funk, world music i molta màgia.

Les Grys-Grys. To Fall Down. Els de Montpellier tanquen la paradeta amb un segon disc ben atapeït de garage rock i d’influències 60s. Ens recorden als primers Stones i als The Seeds, per posar dos noms sobre la taula.

Silver Synthetic. Silver Synthetic. Una altra opció idònia pels amants dels Byrds o dels Flying Burrito Brothers. Com és possible que encara apareguin bandes vintage tan notables? It’s only rock n’ roll, but I like it.

Sam Coffey and the Iron Lungs. Real One. Només per com evoquen en alguns moments a Thin Lizzy, ja es mereixen estar aquí. I no només això. Potser, un dels millors discs de rock n’ roll de l’any.

Delvon Lamarr Organ Trio. I Told You So. Des de Seattle, soul-funk jazzistic, atapeït de ritme i d’uns vents que fan volar. Segur que els Booker T. & the M.G.’s estaran ben orgullosos.

Xarim Aresté. Marx Esteria de la Granja. El músic de Flix dibuixa i fusiona nous horitzons musicals en un EP de poc més de 20 minuts en el qual torna a incidir en les seves inquietuds i ganes d’evolucionar constantment. Bravo.

Psychedelic Porn Crumpets. SHYGA! The Sunlight Mound. Seguint l’estel·la dels Thee Oh Sees i dels King Gizzard and The Lizard Gizzard, els australians hi afegeixen a part una dosi extra de rock dur.

The Quill. Earthrise. Heavy rock amb apunts de psicodèlia. Clàssics i intemporals, riffs de guitarra hard-rock, bones melodies, els suecs han publicat un dels seus millors treballs.

Bob Vylan. We Live Here. Des de UK, debuten amb un primer disc que va ser trïat per Rough Trade com disc del mes a l’agost. Punk al més pur estil Bad Brains amb influència hip hop.

Tropical Fuck Storm. Deep States. El tercer Lp de la banda de l’ex-The Drones Gareth Liddiard i Erica Dunn tornarà a incendiar el saló de casa teva només punxar el vinil. Al nivell del seu debut.

Bacao Rhythm and Steel Band. Expansions. Un disc calidoscòpic per descobrir un nou instrument, per qui no el coneixia encara, com nosaltres. Funk, soul i un DIY en tota regla.

FACS. Present Tense. El trio de Chicago ens convida a submergir-nos en el seu truculent, abstracte i intens post-punk amb textures noise claustrofòbiques i minimalistes.

Night Beats. Outlaw R & B. Psicodèlia clàssica amb aromes folk i garage, que com sempre, sense inventar res, ens ofereixen unes cançons amb tot l’encant i melodia dels gèneres que tan bé defensen.