Les 10 pel·lícules de 2021

La pandèmia està consolidant els nous hàbits de consum de pel·lícules, incidint en els avantatges i desavantatges de les plataformes de reproducció en línia. El cinema ha de fer front, per una banda, a la comoditat de veure les pel·lícules des del sofà de casa, i, per l’altra, al fet que les sèries són el producte estrella. El cinema independent ha estat el més perjudicat durant aquests gairebé dos anys de realitat alterada per la covid. Hem passat de consumir un 12% a un 5% de cinema independent. En gran part es deu al fet que no hem pogut anar al cinema com anàvem. I també perquè gran part del públic prefereix quedar-se a casa i posar la plataforma de torn a anar al cinema. Més econòmic, més còmode i més senzill.

Ara bé, el cinema està ben viu, i no només perquè les plataformes no són dimonis ni volen carregar-se el setè art. Els temps canvien, però el cinema perviu, també gràcies als ingressos de veure cinema online. I una mostra és la dificultat que hem tingut per triar les 10 pel·lícules que més ens han agradat de les que s’han estrenat durant l’any. Són pel·lícules que ens han fet riure, ens han fet plorar, en definitiva, ens han emocionat i ens han fet reflexionar. Llàstima que no les hem pogut veure totes al cinema.

Don’t look Up, d’Adam McKay. Un Adam McKay en estat de gràcia va escriure el 80% del guió abans de la pandèmia. Posteriorment, Trump va dir que ens injectéssim lleixiu, i grans ments es van convertir en científics d’un dia per l’altre amb cum laude a la universitat de les xarxes socials. L’individualisme més egoista, la despreocupació, la mala informació i les decisions errònees, també dels que governen, varen oferir una realitat que superava i supera la ficció amb escreix. McKay va aprofitar tot aquest show i va saber completar el 20% restant del guió per arrodonir la pel·li que millor ens retrata avui en dia. Convé destacar: el ritme, els diàlegs, i saber oferir comèdia amb un subtext cruel i crític.

Dune, de Denis Villeneuve. L’adaptació de la famosa novel·la de Frank Herbert és un ambiciós i hipnòtic viatge a un futur que ens recorda, que encara que canviem els cotxes per naus espacials i la tecnologia ens permeti anar per la galàxia amb la facilitat que ara anem pel món, la condició humana és la que és. Per cert, un cop vista, recomanem tornar a veure l’adaptació de Lynch. La reivindiquem, com també ho fa Villeneuve en el seu remake. El director canadenc no baixa el nivell ni amb les pel·lis d’encàrrec. Quina filmografia! I al 2023 ens regalarà la segona part de Dune. Convé destacar: la fotografia, els silencis i la intensitat del drama.

Otra ronda, de Thomas Vinterberg. La nostra pel·li de l’any. Vinterberg va patir un dels pitjors drames que pot viure un pare quan va iniciar el rodatge del film. Va aconseguir convertir la pel·lícula en un emotiu i melodramàtic cant a la vida, retratant a homes de mitjana edat avorrits de tot, sobretot d’ells mateixos. A través de l’alcohol intenten fer un gir a la vida, tan arriscat com necessari, i recuperar el nen i atrevir-se a perdre el control quan cal. Vinterberg ens recorda una obvietat que ja sabem i sovint oblidem: la vida són dos dies. Convé descatar: el punt de vista del director, capaç de crear un cant a la vida tan autèntic i revelador.

The Father, de Florian Zeller. Si ens hem de decidir pels millors actors de l’any, podríem dir perfectament Anthony Hopkins i Olivia Colman. Una pel·lícula que ens presenta a un octogenari protagonista malalt de demència. Les filles i el seu entorn hauran de conviure i adaptar-se a una nova realitat. Ara bé, primer de tot, hauran d’ajudar al seu pare a acceptar-la. Un film tant sobri com intens que ens endinsa en un drama familiar. Convé destacar: la fotografia, el muntatge i el duel interpretatiu Hopkins/Colman.

È stata la mano di Dio, de Paolo Sorrentino. Nàpols, anys 80. El director de La gran belleza fa un viatge a la seva infància i adolescència, en un genial retrat de la clàssica família de classe mitjana italiana, amb les seves virtuts i defectes. El fitxatge de Maradona pel Nàpols és el picant necessari per endinsar-nos en els moments vitals que marcaran el destí del protagonista. I vet aquí el que aconsegueix Sorrentino, rememorar els anys en els quals una sèrie de canvis i decisions varen marcar el camí de quin havia de ser el seu destí. Convé destacar: la història en si, saber fer d’una història tan personal quelcom tan orgànic i emotiu per l’espectador.

The French Dispatch, de Wes Anderson. Si hagués de dir quina és la gran virtut de Wes Anderson és com és capaç d’explicar-nos les seves històries. El seu mil·limètric ordre de cada fotograma, la narració i esperit jovial i lluminós, la creativitat en l’ús de recursos cinematogràfics i artístics, una atmosfera amable a l’estil de les screwball comedies. En aquest darrer film potser el “què” queda un xic massa per sota del “com”. Ara bé, la tornaré a veure, i amb molt de gust, i reviure les tres històries creades a l’entorn d’una revista fictícia. Convé destacar: els seus intricats detalls en capes i un disseny fanàticament meticulós, recompensen, i de quina manera.

Promising Young Woman, d’Emerald Fennell. (SPOILER) El més singular de Promising Young Woman és que la venjança de la protagonista (Cary Mulligan) és un crit d’atenció, inclús, una denúncia en tota regla. Mentre que la majoria de les pel·lícules de venjança per violació ofereixen la mort, la tortura i la castració com a càstig adequat, el film demana empatia i contundent toc d’alerta a la forma en la qual alguns entenen la sexualitat. Segon film com a directora de Fennell. Alguna cosa ens diu que apunta alt. Convé destacar: una mica com feia Hitchcock, saber oferir un bombó en aparença però carregat de verí; i Mulligan, sensacional.

The Power of the Dog, de Jane Campion. Els EUA estan girant cap a una societat més civilitzada. Dos germans que no s’entenen. Un té un peu en l’oest salvatge, tot i que d’una manera massa forçada. L’altre germà, en canvi, s’està sabent adaptant millor als nous temps de modernitats. La directora de Holy Smoke! ens manté en alerta durant les dues hores d’un Western psicològic en el qual els dimonis interns i inseguretats dels personatges marcaran el destí dels protagonistes. Convé destacar: la paciència amb la qual es va gestant el drama i la música de Jonny Greenwood.

Nomadland, de Chloé Zhao. Després del col·lapse econòmic del 2008, Fern (Frances McDormand) decideix pujar-se a la seva furgoneta i tirar-se a la carretera convertida en una nòmada moderna, disposada a descobrir com és la vida en els marges de la societat convencional. La pel·lícula compta també amb els nòmades reals Linda May, Swankie i Bob Wells, que fan d’autèntics mentors i companys de Fern en aquest viatge recorrent l’immens paisatge de l’oest dels Estats Units. Convé destacar: mostrar un problema real en el país més ric del món a través d’un delicat i elegant film independent.

Riders of Justice, d’ Anders Thomas Jensen. Entretinguda, immediata, equilibrada en drama i humor, el film protagonitzat per Mads Mikkelsen, Nikolaj Lie Kaas, Lars Byrgmann i Nicolas Bro ofereix una meravellosa sessió de cinema de crispetes. Esbojarrada i sorprenent, la trama gira entorn de la mort de la dona d’un d’ells en un presumpte accident de metro. Les casualitats i les matemàtiques faran la resta. Bé, i uns actors en estat de gràcia. Convé destacar: 106 minuts trepidants i hilarants per divertir-se sense patir massa.