En un món com el nostre, el món de l’art s’implica en la problemàtica mundial, però, què passa al nostre país? Quants dels anomenats artistes del nostre país han dit la seva sobre el cataclisme socioeconòmic provocat pels que porten la veu cantant del sistema?Quants dels anomenats artistes del nostre país s’han mullat respecte la massacre en aigües internacionals per part d’Israel, provocant la mort de civils cooperants amb la causa palestina? Quants dels anomenats artistes opinat sobre la situació que viu el juez Garzón, a qui se l’assenyala amb el dit per voler indagar sobre els crims del franquisme? Quants dels anomenats artistes del nostre país opinen des dels respectius aparadors per crear debat? Què opinen de la reforma laboral? On són els autors, que com a França i als EUA, per exemple, han sortit per denunciar el sarau que han provocat els de sempre?
Quin és el punt de vista dels anomenats artistes catalans? Què en pensen de tot plegat? Estan preocupats pel sistema, o per no perdre la seva condició? I per què des de les elits es critica als aturats, se’n rifen dels que critiquen la insultant reunió de l’increïble club Bilderberg i mai critiquen la monarquia, les empreses o a qui mantenen sous estratosfèrics que els permeten mantenir una dolce vita?
La llum la donen Jean-Luc Godard, Noam Chomsky, Serge Latouche, Robert Fisk, Guillermo Saccomanno, Joe Sacco, Mario Mendoza, Gilbert & George, és a dir, autors del món amb ganes de viure del seu art i d’aprofitar la potència de les seves creacions per denunciar i posar en dubte tot. Per què aquesta falta d’opinió al nostre país? I demano perdó a aquells autors que no són considerats mediàtics, que per ignorància no els conec, que si intenten posar el seu granet de sorra per intentar almenys crear controvèrsia sobre tot el que està passant.
Amb els temps que corren, i res a dir?