Llibres, roses, i de tot i més, ens trobem cada 23 d’abril, Sant Jordi i Dia Internacional del Llibre. Tot i que és complicat oblidar-se de l’olor a podrit que sovint fa la realitat, i generalment, per motius socials i econòmics que no controlem, no està del tot malament la idea de sobreposar-se, i què millor que desconnectar de tot per connectar-se amb més aplom, canvis i higiene a la vida que amb l’art. Mirem alguns llibres que poden resultar interessants. Començo per l’ Autobiografia de Bertrand Russell (Edhasa, 2011), on el filòsof ens argumenta, entre d’altres temes, reflexions i espurnes vàries amb les que ens fa feliços durant una mica més de mil pàgines, la importància d’assumptes pendents ad eternum de la humanitat com la curiositat, la compassió, la crítica i la il·lusió social i personal. L’altra cara de la moneda, però de la mateixa, la de llevar-se amb una fe gairebé racional perquè per fi un ha trobat el sentit a tot plegat, ens la trobem amb Vida. Memorias de Keith Richards, on el jefazo del riff assegura que la música, fer cançons i pujar-se a un escenari són tres de les drogues bàsiques perquè ell estigui per escriure les memòries del rock ‘n’ roll; evidentment, parla de moltes més coses, que poc a poc formen la idea del que significa ser un stone, que poc té a veure amb museus a centres comercials. Són temps de rock ‘n’ roll, per tant, podem anar-nos-en cap a I am Ozzy (Confieso que he bebido) d’ Ozzy Osbourne, on trobarem perles del calibre de “…Trabajó engrasando maquinaria de automóviles en un bidón con cloruro de metileno. Le despidieron porque se quitaba la máscara y aspiraba el vapor. “Uaaaaaaaaaaaaaa… era como esnifar pegamento, pero multiplicado por 100”. Potser aquest és un dels motius per seguir, un de tants, sí, el de combinar en un mateix dia a Bertrand Russell i a Ozzy Osbourne, i a Keith Richards. Temps per llegir-ho tot no en tenim, però com anem cap amunt, no està de més donar un cop d’ull a Memorias de un liberal psicodélico, de l’autor de Filosofías del Underground i columnista del Barça, en Luis Racionero. Com a mínim, el títol deixa clar que és liberal (¿?) i psicodèlic, i segons el que diuen les crítiques, ens dóna el seu punt de vista sobre l’amor lliure, l’LSD i el moviment hippie, Dylan, convidant-nos a fer el recorregut intel·lectual que va fer l’autor nascut a La Seu d’Urgell que s’ha mogut i es mou perfectament per diferents terrenys i pantans. I ara sí, potser és el moment de pensar en Dog Soldiers de Robert Stone, i baixar del núvol en aquesta crònica salvatge de la fi del somni americà, el punt i final de tot allò que als anys seixanta semblava que havia de canviar el món (de l’article publicat sobre el llibre), perquè si algú vol introduir-se en la novel·la post-vietnam, ho té realment senzill.
Per combatre l’egocentrisme juvenil i la indiferència global, lacres socials que ho compliquen tot una mica més, podem recórrer a la història. El holocausto español, de Paul Preston, per despertar un cop més la beneïda curiositat, aquesta vegada, per descobrir quanta sang a les mans varen acumular els dos bàndols de la guerra civil, és a dir, els defensors de la democràcia, per una banda, i els responsables del cop d’estat i partidaris d’aquests, per l’altra. La división azul. Rusia, 1941-1944 de Jorge Maria Reverte és una crònica de la col·laboració espanyola durant la invasió nazi de la Unió Soviètica, després de que Hitler trenqués el pacte amb Stalin i iniciés l’operació Barbarroja per acabar amb el país comunista; la Divisió Espanyola de Voluntaris qur varen lluitar contra els nazis reben el nom de la División Azul. Tornem a canviar de tema, i ens passem a un acte de sinceritat literària com Chump Change de Dan Fante, en una novel·la on el seu protagonista, Bruno Dante, ha de ser capaç de superar l’alcoholisme, traumes del passat, i sobretot, la frustració per una gairebé nul·la relació amb el seu difunt pare; només li queda aferrar-se a la literatura per poder sortir del fons de l’ampolla en la que s’hi troba instal·lat des de fa anys. Des de les penes i alegries d’aquest fill de guionista de Hollywood, no és mala idea dirigir-nos cap a un dels indrets més admirats del 2011, que no és altre que Knockemstiff, que també dóna títol al llibre de Donald Ray Pollock, on aquest ens narra la fràgil quotidianitat d’uns personatges apagats, tot i que Pollock es dedica a descriure sense condemnar, demostrant d’aquesta forma que fins i tot del bell mig de l’infern s’hi pot treure alguna cosa. Cada cop se’m fa més complicat decantar-me per un llibre, perquè tots poden despertar alguna part que tenim dormida des de fa vés a saber quant, però potser Stone Junction de Jim Dodge, ara per ara el llibre que m’acompanya, conté ingredients que resulten infal·libles per enganxar-se a la lectura, gràcies a una devoció gairebé infantil per uns personatges i una trama: una jove mare i el seu fill viuen a una masia per on passen tota mena d’individus que viuen a consciència al marge d’un sistema que consideren pervers, corrupte i inútil; a través d’un d’ells, coneixen una Aliança activista que viu al marge de la llei, amb la que queda clar que viure com un vol és el més semblant a ser lliure. Però, ens perdrem ¿Qué fue lo Hipster? de Mark Greif (sortirà a la venda al maig), on se’ns situa a partir de 1999, on neix una manera d’entendre la vida, la d’una generació deutora d’ Slavoj Žižek i Wes Anderson, entre d’altres, i que no es prenen res seriosament excepte a ells mateixos, i que esdevenen el penúltim crit de llibertat i de rebel·lió ?
Des de la llibertat, El Último round i La vuelta al dia en 80 mundos de Julio Cortázar compensaran la falta de mateixa, gràcies a dues obres que desprenen una actitud que ens dóna una clara idea de les inquietuds i valors que controlava l’autor de Rayuela. Ara bé, què millor que dirigir-se cap a Max Kansas City’s, el Cedar Tavern de l’epoca, segons el galerista Leo Castelli, i un lloc al que pertanyies o no, conclou Lou Reed: Max’s Kansas City: Art. Glamour. Rock ‘n Roll, d’Steve Kasher, ens transporta durant 160 fotografies i 200 pàgines pel local transitat per Janis Joplin, Rolling Stones, Velvet Underground, The Doors, Bruce Springsteen, Bob Marley, Tom Waits, New York Dolls, Magic Tramp, els quals, entre molts altres, van donar forma a l’univers d’un restaurant que ara compleix 45 anys. Combinar aquesta obra amb l’edició de Andy Warhol. Entrevistas, un magnífic recull de l’univers de l’artista, ajudaria a donar encara més forma a la realitat d’una època on el món de l’art potser tenia més pes i credibilitat del que té ara. Temps passats varen ser millors, almenys, això sembla, potser per nostàlgia, ignorància, o simplement, pel fet d’ engrandir records, anècdotes, perquè un exagera, i inclús, perquè un treu conclusions a base d’informació sectària. No és el cas de Gaudí, ciutadà i polític de Xavier Iparaguirre, on descobrim el Gaudí compromès i real, a través d’escrits originals d’Antoni Gaudí, recull cites dels qui el varen conèixer en vida, opinions sobre sistemes polítics, política, espanyola i catalana, llengua, il·lustrat a més amb dibuixos i fotos d’època. Una altra prova de que no tot és del color que sembla és Gala Dalí. La vida secreta. Diario íntimo, on Elena Ivánovna Diákonova (més coneguda com Gala) ens presenta un text autobiogràfic, un diari que es va trobar al 2005 al castell de Púbol, on la musa de Paul Elúard i Salvador Dalí surt del quadre per mostrar-nos com veia i sentia el que vivia, passant per la infància, l’adolescència, i arribant a la relació amb Dalí durant l’estança d’aquest a Nova York, precisament la que ell narra a La vida secreta de Salvador Dalí. Podem fer un altre mena de salt en el temps, amb la col·lecció de quatre toms que recull un Un segle d’història de Catalunya en fotografies: Un temps entre el passat i el futur (fins el 1931), Temps de reforma, guerra i revolució (1931-1939), Temps de dictadura, postguerra i canvi social (1939-1969) i Temps de crisi i transició (1969-1980), aquest darrer en preparació, formen un treball conjunt d’Enciclopèdia Catalana i Museu d’Història de Catalunya, dirigit per Manel Risques, i amb la participació de Borja de Riquer, Laura Tarré, Jesús Giralt i Agustí Alcoberro .
Per acabar, em decanto per barrejar temes, actituds, assaig, novel·la i recull d’articles, i en aquest eclèctic sac poden entrar Eastwood on Eastwood, recull de gairebé totes les entrevistes realitzades al director de Cazador blanco, corazón negro, Las tribus de Israel. La batalla interna por el Estado Judío, on Ana Carbajosa realitza un retrar de l’Estat Jueu a través dels seus habitants, Comer animales de Jonathan Safran Soer, on de forma mediàtica l’autor de Todo está iluminado ataca a la brutal indústria càrnica i fa una defensa de l’actitud vegana, Despidan a esos bastardos! de Jack Green, on l’autor fa una llista de crítics que haurien de ser acomiadats, El club de lectura de los oficiales novatos de Patrick Hennessey, on un universitari avorrit dels estudis se’n va a viure la guerra moderna i a combatre a Irak i Afganistan i La situación del mundo 2011 de The Worlwatch Institute, on tornem a recordar l’olor a podrit que havíem aconseguit oblidar durant una estona, a través d’un informe realitzat des de 1991 sobre l’evolució del món cap a una societat sostenible des del punt de vista alimentari. Des del passat juny hi ha 44 milions de persones més que són pobres (viure amb un màxim de dos dòlars diaris), cada cinc segons un nen de menys de deu anys es mor de gana, unes 925 milions de persones pateixen fam i manca d’aliment, uns 1000 milions de persones que viuen amb menys d’un dòlar diari, 1800 milions no tenen accés a aigua potable, i 100000 persones moren cada dia de fam. Institut Worldwatch lluita de forma silenciosa i pacífica per construir un món més just, a través d’ activitats com Innovaciones para Alimentar al Mundo; segons estadístiques de l’ Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) es varen destinar 1700 milions d’euros per potenciar projectes agrícoles, però serà complicat que s”incrementin les ajudes, donat el panorama econòmic actual, infectat per l’actitud dels governs (per exemple, retallades en el sector sanitari a Catalunya per part de CiU), i l’actuació de les grans empreses (Telefónica acomiadarà un 20% de la plantilla, més de 6 mil treballadors, durant els pròxims 3 anys, tot i que al 2010 ha augmentat beneficis un 30%, més de 10 mil d’euros, quantitat record per una empresa espanyola); tot plegat col·labora en incrementar l’enorme problemàtica social derivada de les diferències, en evident in crescendo, en tots els àmbits de la vida, que hi ha entre les classes altres i les classes baixes, amb la pertinent disminució de classe mitja (un dels motius que han dut a Stéphane Hessel a escriure Indigneu-vos). La lectura, la cultura i l’art en general haurien de servir per fer-nos reaccionar.
Bona Diada de Sant Jordi!