J. D Salinger; ha mort el vigilant en el camp de sègol

0

El que em va matar, però, va ser una senyora que seia al meu costat que va plorar durant tota la pel·lícula. Com més  hipòcrita es posava la pel·lícula, plorava encara més. Us pensareu que ho feia perquè tenia molt bon cor, però jo seia just al seu costat, i no en tenia pas. Portava un nano petit que s’avorria a morir i havia d’anar al lavabo, però ella no l’hi volia portar. Li anava dient que s’estigués quiet i es comportés. Tenia tan bon cor com un cony de llop. Si agafeu algú que es mata a plorar per les coses hipòcrites d’una pel·lícula, veureu com en el fons nou de cada deu cops són uns desgraciats malparits. No és broma.

El vigilant en el camp de sègol, J.D Salinger

JDSalinger1the-catcher-in-the-rye

Directe, sarcàtic, diàfan, evasiu i totalment allunyat de la premsa, fama i faràndula, J.D Salinger serà recordat com un dels imprescindibles de la literatura nordamericana del segle XX, gràcies sobretot a El Vigilant en el Camp de Sègol, publicada al 1951. Personatge impossible pels biògrafs, va néixer a Nova York al 1919. De pare jueu polac i mare catòlica irlandesa, va ser soldat a la 2a Guerra Mundial, participant al desembarcament de Normandia. Durant la dècada dels 40 va publicar articles a la revista New Yorker, publicant la seva primera i única novel·la al 1951, la citada The Cather in the Rye. L’escriptor modest va seguir escrivint, sempre relats que va anar recopil·lant, com Nous històries i Franny i Zooey, llibres on es centra en la família Glass, la família fictícia que va crear Salinger per exposar les seves pors, conflictes i punts de vista; recordarem com queda clar que en pensa de Buddy Glass, un personatge dels Glass que segons escriu “marxà a Hollywood a prostituir-se”, cricumstància que mai va fer Salinger, prova inequívoca de la seva autenticitat. El darrer llibre, on també té com a protanista la família Glass és Levantad, carpinteros, la viga del tejado y Seymour: una introducción, format per dos relats publicats també al New Yorker.

Alguns diuen que Rebelde sin Causa, Taxi Driver i Buscando a Forrester no existirien sense Salinger. La seva actitud davant de la vida queda del tot reflexada als seus llibres. Ara falta per esbrinar si realment Salinger no va deixar d’escriure mai; no falten els rumors que comenten que no va deixar d’escriure mai, i que va reunir caixes i caixes plenes de mansucrits. De moment, amb el que ha escrit ja ha dit molt. El seu estil concís, honest, àrid i visceral parlen per aquest escriptor que ha mort amb 91 anys i que ens deixa una literatura plena de textos irònics, agredolços i aspres; ni més ni menys, com la vida mateixa.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply