L’âge atomique, d’Héléna Klotz

0

age atomique 200 “Hauríem de deixar enrere les ciutats i tornar a la nit més obscura, això seria el progrés…”

La primera imatge que veiem d’aquesta pel·lícula és la mirada subjectiva de dos nois al voltant dels vint anys que viatgen en tren de nit. Els arbres van passant davant nostre i la foscor del bosc va deixant pas a les llums de París. La nit els espera. Un d’ells, en Víctor, no vol una altra cosa que passar la nit amb alguna noia; l’altre, Rainer, immigrant, se sent buit, la ciutat l’ofega i no se sent bé. Amb aquest punt de partida, Klotz, en poc més d’una hora de metratge (67 minuts), ens va submergint en un relat sobre dos joves que semblen zombis, dos captaires emocionals, dos éssers que deambulen per una ciutat buida espiritualment, una ciutat que no els ofereix el que ells busquen. Els dos nois tampoc saben el que volen trobar, se senten perduts, les noies passen d’ells, es barallen amb joves de classe alta i la festa nocturna els porta a sentir-se decepcionats amb la societat i amb si mateixos. L’objectiu de la directora no és fer un estudi sociològic de l’adolescència, ella vol atrapar un moment de les vides de dos persones que se senten perduts, dos éssers que senten que ja no pertanyen a aquest món i han de buscar-se un altre i inclús un altre estat d’ànim. Filmada amb excel.lent gust, els contrastos i una llum hipnòtica ens trasbalsen duent-nos fins a una altre moment o instant. La música de la cinta també juga un paper fonamental en la narració de la història, és un personatge més que enriqueix els diàlegs dels personatges, així com la relació més propera que anirà naixent entre tots dos joves. Pel·lícula nascuda per una decepció, la directora es va passar cinc llargs anys per finançar el seu debut, un projecte anterior a aquest. Quan estava a punt de deixar el cinema abans de començar, abandonà el projecte que la tenia totalment esgotada, i va escriure aquest. Va aconseguir els diners i va rodar la pel·lícula en un parell de setmanes, escollint a dos actors que debuten al cinema amb aquest film. Un crit de ràbia o malenconia, si més no, estem davant d’un relat senzill, directe, ple d’amagatalls narratius que ens atrapa des del primer moment transportant-nos en aquest viatge nocturn explicat com un faula on els seus personatges no trobaran la pau interior en la ciutat, i hauran de buscar-la en un altre lloc en el que potser es trobaran a si mateixos i el que senten realment l’un per l’altre.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply