All Tomorrow’s Parties

Quan la cultura jove és monopolitzada pel negoci, què ha de fer la joventut?
Jo crec que haurien de d’enderrocar el procès industrial que destrossa la cultura juvenil a través de la comercialitat paranoica que la controla, i el primer pas és acabar amb les companyies musicals.

Thurston Moore a The Year Punk Broke

Opinions com la de Thurston Moore demostren que encara queden persones que dubten de tot; paraules així posen de manifest la mentalitat d’artistes incorruptibles que creuen en un art lliure d’un sistema que té com a prioritat altres assumptes. Festivals com All Tomorrow’s Parties evidencien la necessitat d’un art en mans de creadors i del públic, on la prioritat màxima són precisament els músics i el públic.

All Tomorrow’s Parties (ATP) neix a partir del festival Bowlie Weekender celebrat al 1999, event ideat i comissariat pels membres de Belle & Sebastian a Camber Sands, municipi pertanyent a Sussex, al Sud Est d’Anglaterra. A l’any 2000 es posà en marxa el primer ATP a Camber Sands, i des de llavors, el festival ha anat creixent de manera que s’ha instaurat en diferents dates de l’any i diferents localitzacions, prioritàriament Anglaterra i els EUA, sense oblidar que des de fa uns uns anys hi ha una sèrie de grups del Primavera Sound que arriben a Barcelona de la mà del mateix ATP. Cada any, per tant, es celebra l’ATP diferents vegades a diferents ciutats, i cadascun dels ATP està comissariat per alguna banda o autor. Des de Mogwai a Thurston Moore, passant per Warren Ellis i Matt Groening (comissari de l’ATP que es celebrarà al maig a Anglaterra) o Jim Jarmusch (comissari del que tindrà lloc als EUA al mes de setembre), els comissaris del festival són noms que se’ls suposa un criteri més que interessant. Només cal veure els diferents cartells de l’ATP a la web oficial.

Per commemorar el 10è aniversari, els organitzadors de l’ATP, Jonathan Caouette, Vincent Moon, Jason Banker i Marc Swadel s’han encarregat de crear la pel·lícula del festival. El resultat és un document emotiu pels amants de la música i fins i tot del gènere documental. És un exercici artesanal i passional on la música prèm tot el protagonisme en un documental que recupera l’atmosfera de l’escena artística dels 60′s. L’esperit de Pete Whitehead sobrevola en tot moment, sense menysprear el talent dels encarregats d’un muntatge tan sorprenent com espontani. Virats, cremats, saturació, contrast, imatges més nítides, el clàssic ‘corta i pega’, alguna que altra sobreexposició, imatges d’arxiu, ús de la multipantalla, en aquest cas útil, perquè la seqüència d’imatges sembla que ens desbordi i la tècnica permet la visualització instantània de molts moments alhora… El documental és una demostració de força visual i musical extraordinària. L’apertura, amb un tema de Battles, que posa en marxa la força visual i musical de la pel·lícula i que ja deixen a un sense parla; els talls amb Dirty Three, Grinderman, Sonic Youth, Shellac, Portishead, The Octopus Project, Patti Smith, Daniel Johnston, Animal Collective, Grizzley Bear, Boredoms, Portishead, Iggy Pop & The Stooges, per citar alguns, tots ells filmats de manera que fan sentir a l’espectador entre el públic. La filmació és bruta, imperfecta i per tant, viva, submergeixen a l’espectador al festival i al seu ambient, gràcies també en part a una producció sonora que rememora una mena de wall of sound. Com diem, moments de concert, de backstage, sempre filmats de ben aprop, sense preciosismes ni sofisticació, actitud idèntica a la dels músics que veiem en escena. Tot plegat genera una immediatesa i força que desborden i perquè no dir-ho, estimulen i emocionen.

La frase amb la que inciem el text de Thurston Moore, extreta d’un tall del documental The Year Punk Broke que apareix a la pel·lícula de l’ATP, és exactament la base d’All Tomorrow’s Parties, idea que segurament posa els pèls de punta a persones que tots tenim en ment. Fer música, en aquest cas, es tracta de crear i fer art i viure la vida, i fer l’expressió vital, sincera, honesta, intensa i enèrgica un motiu bàsic per existir. All Tomorrow’s Parties aposta per aquesta filosofia. I així és el documental, humà, emocionant, viu, natural, directe, de caire artesanal i passional, mirant cara a cara a artistes i a un públic entregat a la vida i la música, i donant l’esquena a qui no ho viu d’aquesta manera.

Aquí teniu els deu primers minuts de la pel·lícula All Tomorrow’s Parties:

All Tomorrow’s Parties (Opening 10 Minutes) from All Tomorrow’s Parties on Vimeo

.

Autor

Daniel Bossio

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *