De tal padre, tal hijo, d’ Hirokazu Kore-eda

0

De tal padre, tal hijo, de Hirokazu Koreeda“No és la carn i la sang, sinó el cor el que ens fa pares i fills”

Johan Friedrich Schiller


¿Què passaria si després de sis anys de tenir el teu fill, et diguessin al hospital on va néixer, que degut a un error, van canviar-lo per un altre nen? Aquest és el punt de partida de la darrera pel·lícula de Hirokazu Kore-eda, De tal padre, tal hijo, una reflexió força interessant de la família moderna, que ens parla de qui som, quins són els pares realment, quin és el veritable vincle emocional que tenim amb els nostres progenitors. La disposició narrativa del director japonès és senzilla, Ryota, arquitecte obsessionat amb el èxit professional, està casat amb Midori que cuida la casa i de Keita, el fill de 6 anys que tenen, viuen en una zona luxosa. La notícia, com no podria ser d’una altra manera, trasbalsa l’aparent estabilitat familiar. L’hospital els presenta a l’altra família implicada en el cas, la que cuida al seu veritable fill, són completament diferents a ells, són una família molt propera, càlida i transparent, tots són un, tenen dos fills més, el pare és guanya la vida com a ferreter en un barri obrer. A partir d’aquest instant i les successives cites per tal de intercanviar els fills, Ryota començarà a plantejar-se moltes coses de la seva i sobretot, si ha sigut un bon pare, la pregunta que més li ronda pel cap. Si la seva feina que ha contribuït a construir una vida plena de totes les comoditats que compren els diners, no ha fet que passi poc temps amb els seus i gaudir d’una vida familiar molt diferent a la que viu. Kore-eda ens parla d’un tema molt dramàtic, però ell ens ho presenta abordant-lo d’una manera totalment diferent, se’ns apropa i a cau d’orella, ens ofereix una sensibilitat que ens emociona i ens fa qüestionar molts aspectes de les nostres vides modernes, que cada cop és més moderna i menys vida. L’especial tacte que el director nipó utilitza per a explicar-nos una història que a pesar de ser molt dura, en ocasions aconsegueix fer-nos riure i passar una bona estona i d’altres no tant. L’altra mirall és el mirall en el qual Ryota no vol veure’s, que fuig per no adonar-se’n que potser la seva vida no significa res sense un bon grapat de diners, que malauradament, s’ha pogut convertir en algú que en el fons no vol ser, però fins ara no s’havia donat compte. Kore-eda invoca a l’esperit de Yasujiro Ozu i si aquell va la família durant la primera meitat del segle XX, ell fa el mateix, però amb les famílies actuals. el director de 51 anys torna a algunes dels seves línies narratives, la memòria, la pèrdua i sobretot, la infància, moltes pel·lícules de la seva filmografia estan protagonitzades per nens, Nadie sabe (2004) i  Kiseki (2011), o d’altres, com passa amb De tal padre, tal hijo, els nens/fills són l’element de conflicte que fa saltar espurnes. En aquest sentit, l’acosta moltíssim al cinema de François Truffaut, un altre director que s’estimava enormement el mon innocents i fantàstic dels més petits. Kore-eda ens ofereix un relat per gaudir, però també per a reflexionar sobre algunes aspectes i situacions de les nostres vides, si més no, a pensar un poc més en el que som i oblidar-nos del que tenim i on volem anar, perquè potser el que busquem o volem, està més a prop del que pensem.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply