Que Geof Useless, ara líder de The Connection, és un perla amb esperit de rock n’ roll clàssic, és sabut pels amants de la vessant més primitiva i immediata del gènere. Garatge rock, power pop, i tot allò que respira el mateix aire que respiraven Buddy Holly, Eddie Cohran, Larry Tamblyn (The Standells), Gerry Roslie (The Sonics), Sky Saxon (The Seeds), John “Mouse” Michalski (Count Five), Lenny Kaye, John Felice (The Real Kids), Kastelic & Kostelich (The Cynics), Jeff Conolly (The Lyres), Peter Zaremba (The Flestones), Mick Collins (The Gories), Rudi Protrudi (The Fuzztones), els germans McDonals (Redd Kross), Greg Cartwright (Oblivians i Reigning Sound), per citar només uns pocs… aire que ara respiren Jeff Clarke (aka Lester Del Ray i Rudy Stanko), Kurt Baker, Jeffrey Novak (Cheap Time), John Dwyer (The Oh Sees), Ty Segall… en definitiva, aquell so passional, urgent, directe, proteínic, de soterrani, on les guitarres van per feina, la base rítmica es dispara, les melodies s’enganxen i tot plegat resulta d’un rebel, visceral i addictiu que si t’atrapa ja t’acompanyarà per sempre. Hi ha vessant més crues i fosques com poden ser els The Cramps, n’hi ha més pop i lluminoses com poden ser els Teenage Fanclub. Sempre hi ha la mateixa connexió, que és l’amor pel rock n’ roll més apassionat, acalorat i colpidor, ja sigui més melòdic o menys. I per sort, sempre hi és, sempre apareixen bandes, i sempre n’apareixeran.
Geoffrey Palmer aka Geof Uselles, ex-The Queer, , juntament amb Brad Marino, lidera The Connection, una bona mostra del garatge rock en una vessant més accessible i irresistible. Així, sense més, recorden a la citada banda liderada per Norman Blake i Gerard Love. Amb uns Ep’s a les esquenes, on demostraven de què eren capaços, i un magnífic debut, New England’s Newest Hit Makers, les portes per donar-se a conèixer les va obrir Steve Van Zandt, qui els va punxar al seu programa, Little Steven’s Underground Garage. El boca a boca va fer la resta, i el seu so trepidant, net, deliciosament melòdic i rabiosament rock va fer la resta. Els temes parlen per sí sols, i només cal punxar-los per quedar-se atrapat a la seva intemporalitat pop-rock. Ara han publicat un segon LP, Let It Rock, i ja es fa impossible pensar en l’actualitat del panorama musical favorit sense citar-los. Més nets i polits que en anteriors treballs, però igualment irresistibles, des de la inicial, Wrong Side of 25, fins el final, amb el tema que dóna títol al treball, passant per She’s a keeper, Thinking about leaving, Day by day, la stoniana Girls in town, dolços mitjos temps plens de classicisme com Haze i Melinda, tot el treball, format per tretze peces que no sumen ni 40 minuts, resulten llaminadures massa saboroses i elèctriques per deixar-les escapar. No hi ha espai per l’avorriment, l’ambició ampul·losa i estèril, ni per so gèlids i distants…
Guitarres, baix, bateria, calor, suor, classe, i rock n’ roll sense pudor ni impostures. Els seus mestres estaran orgullosos. És només garatge rock, però com ens agrada. Perquè, el que sona autèntic i atemporal sempre viu, i sempre viure. The Connection, una mostra més que la música, si la teva aposta és aquesta, està per donar-nos aire i adrenalina. O així ho entenem els que no podem deixar de moure’ns quan sentim temes com LET IT ROCK.
Crònica 20 anys de L’Alternativa
De tal padre, tal hijo, d’ Hirokazu Kore-eda
