Inèdit 2016: Barcelona segueix sent una festa

0

Inèdit 2016

Barcelona segueix sent una festa. Almenys durant els dies de l’Inèdit. L’any en el qual estrenen el llibre que recopil·la els treteza anys anteriors del festival, l’any de La Cantina, l’any del decebedor documental dels Stooges realitzat per Jim Jarmusch, l’any de Lo que hicimos fue secreto, l’any de la inoblidable ovació a Aurora Morente i l’equip d’Omega… en definitiva, un altre any per emmarcar a un festival amb 14 ediciones a les esquenes que formen part de la història CULTURAL de la ciutat.

I parlem del més important. Les pel·lícules. Novament, la graella era més que atractiva i eclèctica. Hi havia molt punk perquè es commemorava els 40 anys (oficiosos) del moviment, recuperant films com Blank Generation, Punk Attitude The Filthy and The Fury.

Ara bé, com no hem pogut estar a totes, destacarem els següents films: Omega, de José Sánchez-Montes, va obrir el foc de la millor manera possible. El documental explica el que ens podem imaginar, però ho explica amb una intensitat i un ritme meravellosos, descobrint-nos d’altra banda detalls no tan coneguts i imatges i àudios inèdits. A song for you: The Austin City Limits Story, de Keith Maitland, és un acadèmic retrat de la història d’un programa de televisió amb 40 anys d’història i que s’ha convertit en un icona de resistència del bon gust musical. Cool Cats, de Janus Coster-Rasmussen, explica les vides de Dexter Gordon i Ben Webster a Copenhage, ciutat a la qual es van instal·lar durant un temps que va servir per enamorar la ciutat i per difondre el jazz per tot el país. Eat that Question – Frank Zappa in His Own Words, de Thorsten Schütte, és el retrat definitiu d’un dels músics més conegut i a la vegada desconegut, a través del qual coneixem el costat més reflexiu i intel·lectual d’un autor amb un discurs profundament obert, tolerant, tècnic i erudit en temes polítics i socials.

frank zappa

Hated: GG Allin & The Murder Junkies, de Todd Phillips, és el documental que et pots esperar d’un individu com aquest: el nihilisme es queda curt quan es parla d’ell, segurament la persona més auto-destructiva de la història del rock i el pitjor gendre que es pot tenir. I Called Him Morgan, de Kasper Collin, premi al millor documental internacional, i per mi, el documental amb una millor factura, és una mena de thriller que explica la vida i la mort del genial Lee Morgan, a través d’un treball digne d’elogi per l’el·laboració de la trama i per la investigació i documentació que hi ha al darrere. Keith Richards: The Origin of the Species, de Julien Temple, ens explica la vida de Richards abans de ser un Stone, el com, quan i perquè es va convertir en el músic més carismàtic de la banda més gran de la història, a través de la seva vida i circumstàncies que el van fer dedicar-se a les sis cordes com a salvació del món real. Lo que hicimos fue secreto, de David Álvarez, merescudíssim premi al millor documental nacional, narra la història del punk a Espanya, centrant-se en les figures i moments claus del moviment que va intentar ensorrar un sistema que finalment va acabar absorbint totes les crestes excepte les que realment se la van fer per convicció i ideals gravats a foc i que defansaran sempre. Supersonic, de Matt Whitecross, es centra en els primers anys de glòria de la banda de Manchester, arribant el seu gran moment, que va ser el famós concert de Knebworth l’any 1996, en dues hores que es fan curtes gràcies a l’arrogància, baralles i unes cançons, que com bé va dir Noel Gallagher fa vint anys, s’escoltaran sempre. The Origins of Music, de Daniel B. Arvizu i Andrea Spalletti, és un excel·lent treball envers com ens afecta la música i la importància que ha tingut al llarg de la història de la humanitat, indagant en com incideix i com ens afecta la música i el valor que té o que li hauríem de tornar a donar.

The Stooges

I la decepció va ser Gimme Danger, de Jim Jarmusch, un edulcorat i impersonal retrat dels Stooges i d’Iggy Pop, que més enllà de la gràcia i l’emoció que suposa veure en pantalla gran i gaudir a tot volum de la seva música, el documental no és més que una entrevista de televisió que si vingués signada per Pepito de los Palotes no hagués anat a veure-la ni la meitat de la gent que va apropar-se al festival durant els dies dels dos passis del film.

És un tòpic, però ja tenim ganes de més Inèdit, un festival que ens té enamorats a molts barcelonins per diferents motius. L’ambient que el rodeja, l’atmosfera que s’ha creat a La Cantina, la calidesa i proximitat dels organitzadors, i evidentment, la seva feina de tria i selecció de pel·lícules per apropar-nos al bo i millor del gènere no té preu. Ens hem de vanagloriar de la sort que tenim de poder gaudir cada any de l’Inèdit Beefeater Festival!

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply