Tot i que ja els coneixÃem pel seu single (el seu primer plà stic) amb els temes Catamaran/Long Journey, de la mà de Nick Waterhouse, amic Ãnitm de l’escola, dels Allah-Las ens và rem enamorar molts quan và rem escoltar per primera vegada Buseman’s Holydays, el tercer tema del seu homònim à lbum de debut dels 2012. De seguida ens và rem recordar dels Byrds, dels Love, dels Flying Burrito Brothers, dels Brian Jonestown Massacre més terrenals, dels primers Lp’s de The Growlers… Està vem per tant davant d’una banda a la qual havÃem de seguir la pista.
I estem el 2016, i no ens hem perdut cap detall dels californians. Enguany han publicat el seu tercer Lp, Calico Review, i la lÃnia és la mateixa: no inventar res, recuperar essències clà ssiques del gènere i crear bones composicions. I ho tornen a aconseguir. Són quatre amics que estimen i necessiten la música per viure, i sense complicar-se gaire la vida, es submergeixen en el pop-rock d’arrels clà ssiques, això sÃ, amb personalitat i bon gust. Sonen intemporals, sense cap més mena de pretensió que fer bones cançons, la gran aspiració de tota banda. I ells assoleixen el quid de la qüestió.
Amb Calico Review fan un pas endavant respecte als seus dos anteriors Lp’s. Gravat a Pump House i als mÃtics Valentine Studios, amb Kyle Mullarky com a productor, el disc denota que els quatre membres de la banda, (Miles Michaud y Pedrum Siadatian, guitarristes, Spencer Dunham, baixista, i Mateo Correia, bateria), han evolucionat com a músics, mostrant un inconformisme artÃstic que els ha servit per fer-se millor banda. Des dels anys en els quals gravaven a un soterrani prop d’Amoeba Records, on hi treballaven menys Michaud, es percep com els quatre han col·laborat activament a la composició dels temes i això permet veure les diferents influències. El resultat ha estat dotze temes amb més matisos, han afegit instruments com el mel·lotró, el theremin, la viola i el clavicordi, creant un disc que manté les constants mostrades en anteriors treballs, afegint noves idees que enriqueixen i consoliden el seu so. Més desinhibits i arrossegats, més identitaris i allunyats d’influències, Allah–Las ha assolit una maduresa que els converteix en un grup imprescindible de l’escena.
Calico Review és un disc que barreja textures garage rock, pop i psicodèlia, amb totes les aromes clà ssiques dels gèneres sumant-hi les recents inquietuds d’una banda que disc a disc creix i que s’ha convertit per mèrits propis en una banda cabdal d’una neo-psicodèlia en constant expansió. És el seu millor disc fins el moment, un quatre estrelles amb totes les de la llei.