Le Week-End, de Roger Michell

0

Le_weekend“¿Parlem d’amor quan parlem d’amor?”

Samuel Beckett

Nick i Meg són dos madurs professors britànics que viatgen un cap de setmana a Paris per reviure la seva lluna de mel. Tots dos tenen la seva vida resolta, els seus fills són ja grans i ells estan a un pas de la jubilació i després tindran tot el temps del món per compartir tots dos. Le Week-end, de  Roger Michell, ens parla sobre el pas del temps, la data de caducitat de l’amor, la convivència, els records que formen part d’un temps que ja no tornarà, en fi, de ser un mateix mirant com la vida va passant de llarg i de vegades, massa de pressa. Una crònica agredolça de l’amor i de la parella, a estones, encantadora i d’altres, duríssima. El viatge a la ciutat de la llum els porta a un temps on eren joves, on s’estimaven de veritat, on esteven plens de vida i alegria, la visita al cementeri de Montparnasse per visitar la tomba de Beckett i Cortázar, entre d’altres, admirats pel Nick, en l’època dels seixanta quan volia canviar el món i convertir-se en escriptor, escoltant la rockola en el bar i ballant la coreografia dels personatges de Bande à part (1964), de Jean-Luc Godard, són alguns dels instants que tornen a rememorar. L’aparició d’un antic company d’universitat de Nick, els trasbalsarà de tal manera que si en un primer instant el viatge era per a revifar un matrimoni a punt d’acabar-se, amb l’entrada d’aquest personatge viuran experiències i trauran totes les coses que tant de temps havien mantingut amagades. El guió de Hanif Kureishi, autor de Mi hermosa lavanderia (1985), de Stephen Frears i Intimidad (2001), de Patrice Chéreau, entre d’altres, també novel·lista, dramaturg, és una autèntica joia, els seus diàlegs afil.lats i concisos, que mantenen la tradició de bones històries del cinema britànic. Un text que sap eixugar tota la matèria que té al seu abast, traient totes les coses que formen part d’aquest matrimoni, tant les coses bones que els mantenen units, com les no tan bones, les que parlen d’infidelitats i il.lusions perdudes. Michell ha fet una comèdia, però una comèdia com les d’abans, les que parlaven de temes importants, les que ens mostraven el costat fosc de la vida, sense perdre de vista el meravellós i tranquil·litzant sentit del humor. Clàssics com Lubitsch, Chaplin, La Cava, Wilder, Sturges i tants d’altres que aprofitaven la popularitat del gènere per parlar de temes interessants de la societat en la que vivim i respirem. Menció especial per a la parella protagonista, un dels plats forts d’aquesta pel·lícula, Jim Broadbent, intèrpret que ha estat a les ordres de Frears, Leigh, Guilliam i inclús Woody Allen, etc… que va ser guardonat amb la conxa d’argent al millor actor en el darrer Festival de Cine de Sant Sebastià, que compon un professor que se sent fracassat, desemparat sense la seva dona i que no aconsegueix trobar-se en la seva condició de pròxim jubilat; per l’altre costat, tenim a Lindsay Duncan, actriu que ha fet quasi tota la seva carrera al mitja televisiu, que dóna vida a Meg, una dona madura que se sent desplaçada, que vol una vida millor, que creu que ja no s’estima al seu marit, que potser, es planteja una altra tipus de vida. En la meravellosa pel·lícula de Stanley Donen, Dos en la carretera (1967), deien que els matrimonis són aquelles persones que no tenen res a dir-se; potser per a Nick i Meg ha arribat el moment de parlar del que senten a la cara, sense embuts i amb sinceritat.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply