Ken Stringfellow, amb la música per bandera

0

Ken Stringfellow

D’entre tots els músics haguts i per haver, n’hi ha uns quants que destaquen per la seva hiperactivitat. Jack White, Mark Lanegan o Greg Dully, per posar tres exemples, són exponents del que significa rendir tota una vida a la música i no parar quiet, entre projectes propis i col·laboracions. El seu afany creatiu no coneix límits i han de donar sortida a tantes i tantes idees que un sol projecte se’ls queda curt, per no parlar dels molts estils que cada un d’ells pot cultivar, cosa que els obliga a obrir diversos fronts simultanis. La recent visita de The Posies a Barcelona dona peu a parlar d’un altre compositor compulsiu, rodamón incansable, sense el qual no es podria entendre l’evolució de la música pop-rock, tant americana com europea, des del anys 80 fins a l’actualitat. Estem parlant del polifacètic Ken Stringfellow.

Evidentment, la principal font de popularitat del músic de Califòrnia ve de la banda que va fundar l’any 1986 juntament amb Jon Auer, The Posies. Formada a Bellingham, molt a prop de Seattle, on el grunge començava a prendre forma, van contrarestar la potència de la nova corrent mirant enrere i adaptant el pop del anys 60 i principis del 70 per crear melodies d’aquelles que s’enganxen al cap i un ja no pot deixar de cantar. Big Star (banda llegendària dels anys 70 de la qual Stringfellow i Auer van acabar formant part quan va tornar a unir-se l’any 93) o els Beatles eren les principals influències de la banda, que buscava revitalitzar la música pop tal i com ells l’entenien, amb reminiscències rock per donar lloc a l’anomenat power-pop. Dels més de deu àlbums que van editar n’hi ha dos que han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu, Frosting on the beater (1993) i Amazing disgrace (1996). Precisament aquests dos treballs són el que els Posies han tocat integres en aquesta última gira que els ha portat a Barcelona, gira especial ja que cada àlbum s’ha tocat amb la formació original que el va gravar. Així, hem pogut gaudir de joies com Solar sister, Flavor of the month o Dream all day, de Frosting on the beater i Song nº1, Throwaway o Broken record, d’ Amazing disgrace. Però com ja hem dit, Stringfellow no en tenia prou. Hem comentat que va formar part de la reunió del llegendaris Big Star, juntament amb Jon Auer, substituint Chris Bell, mort l’any 1978, i Andy Hummel, que ja s’havia retirat de la música. No costa imaginar el que devia sentir Stringfellow al pujar damunt un escenari per tocar amb el seu adorat Alex Chilton. Amb ells van arribar a gravar un disc l’any 2005 titulat In space. Destaca també la relació d’Stringfellow amb REM, amb qui va col·laborar com a teclista en diverses gires i gravant dos discos –Reveal (2001) i Around the sun (2004)- i molt especialment amb el guitarrista d’aquells, Peter Buck, amb qui va formar la banda The Minus 5, amb la qual va enregistrar també dos discos; Old liquidator l’any 1995 i un destacable Down with Wilco l’any 2003, en una col·laboració memorable amb la banda de Jeff Tweedy. Hi ha molts més projectes que esquitxen la biografia d’Stringfellow, un personatge que sembla que no descansi, tot i que ell confessa que sempre para a l’agost, retirant-se a l’illa de Re (França) per respirar. Es membre fundador d’Sky cries Mary, una banda de trance-rock amb qui va publicar els dos primers discos Until the grinders cease (1989) i Don’t eat the dirt…(1990). Ha format part de White flag, la banda de punk-rock amb qui va publicar diversos Ep’s i un Lp, l’Eternally undone (2001). I Amb The Orange Humble Band, potser el projecte que rendeix un homenatge més clar al so “Big Star”, va cultivar pop melòdic que llueix múscul al disc Assorted creams (1998).

The Posies

Tot això mentre es cuinava els seus propis discos en solitari, This sounds like goodbye (1997), Touched (2001), Soft Commands (2004) i Danzig in the moonlight (2012), on explora altres melodies de forma més intimista i acompanyat sovint per una sola guitarra o el seu estimat piano. Actualment, a banda de les gires en solitari, amb els Posies o amb Big Star, lidera la banda noruega The Disciplines amb dos treballs a la motxilla, Smoking kills (2008) i Virgins of menace (2011). I és més, acaba de publicar un EP amb la banda espanyola Neuman, titulat Bye fear/Hi love, que està considerat un dels millors discos nacionals de 2013. Estem parlant d’una locomotora humana. D’un boig per la música que sembla que si s’atura, mor. I tot i aquest currículum, és un paio humil com n’hi ha pocs. Un personatge que adora el contacte directe amb el públic, que es troba igual de còmode actuant davant de 10 persones com davant de 10.000. Que es tira tres hores de concert saltant i rient, fent broma amb qui vulgui riure i tocant sense descans. Que passa de compartir escenari amb Redd Kross, Michael Stipe o Alex Chilton a fer-ho amb uns nanos de Múrcia i tant li fa. I tot perquè parla un llenguatge universal que salta generacions i ideologies i va a parar allà on les sensacions són les que manen. És Ken Stringfellow, un músic amb majúscules que porta tota una vida dalt d’un escenari glorificant allò que per ell és més sagrat, la música.

Ken Stringfellow

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply