LOS DIARIOS DEL RON. BRUCE ROBINSON
Director: Bruce Robinson, autor de Withnail and I, una mena de Jules i Jim plena de psicodèlia més que recomanable; repartiment: Johnny Depp, Giovanni Ribisi, Aaron Eckhard, Amber Heard i Richard Jenkins; guió: l’adaptació de Los Diarios del Ron, de Hunter S. Thompson. Els ingredients, més que saludables i apetitosos. El resultat final, no obstant, pèssim. El film no troba en cap moment el ritme lisèrgic de l’obra de l’autor de Los Ángeles del Infierno, tot i que no podem oblidar alguna que altra seqüència on sí ens ve al cap la novel·la. I tampoc es tracta de comparar llibre i film, ara bé, és inevitable mirar l’origen de tot plegat. La realitat, però, és dolorosa: la pel·lícula acaba sent un patètic exercici pretensiós i insuls, on s’intenta explotar la gràcia de Depp fent de Hunter S. Thompson, que en aquest cas, és nul·la. De fet, la interpretació de Depp és, la inexistent direcció i falta d’autoria, i una pobre fotografia, pròpia de telefilm de diumenge tarda barrejat amb catàleg de viatges exòtics, són arguments gairebé definitius per intentar oblidar aquesta pel·li com abans millor.
De Johhny Depp, un dels actors que millor va representar els canvis socioculturals dels noranta, alguns esperem, encara el millor. Però, la realitat és una altra. Aquest cop, resulta auto-paròdic, recordant més al darrer Jack Sparrow que a Paul Kemp, el protagonista de l’obra, alter ego de Hunter S. Thompson, el qual va escriure la novel·la després d’una temporada treballant a Sant Joan, Puerto Rico, on va demostrar que la seva filosofia de vida no tenia límits ni lligams amb res més que amb ell mateix. Pesa i molt el record de la notable Miedo y Asco en Las Vegas del gran Terry Gilliam. I la lentitud del film, la interpretació de Depp, la fotografia, … el film, com aquesta ressenya, no avança, i finalment, resulta una pèrdua de temps, a no ser que siguis capaç de sobreviure un film només per la bona actuació d’un dels seus actors, com succeeix en aquest cas amb un excel·lent Giovanni Ribisi, que interpreta a Moberg, un alcohòlic, anat i poc lúcid, per dir-ho finament, company de viatges de Kemp, el qual protagonitza les seqüències més brillants de les dues hores de metratge.
L’home que va reinventar el Nou Periodisme, i posaria les mans al foc, no quedaria gens satisfet amb aquesta adaptació. Hunter S. Thompson va acceptar publicar l’obra, que la tenia abandonada en un calaix de casa seva, gràcies a la insistència del mateix Depp. De fet, un cop publicada, Depp, fan absolut i amic íntim de l’escriptor, també el va convèncer per adaptar-la a la pantalla gran, encara que no sé si l’escriptor sabia que Robinson (filmografia justeta) seria l’encarregat de dur-la a la pantalla gran. Afortunadament per ell, no la podrà veure mai. I afortunadament per nosaltres, a l’enyorat i imprescindible periodista gonzo el recordarem per la seva obra, i no per aquesta miserable i oblidable adaptació.
Al nivell de… The Tourist passada de voltes.
Other Articles
