Sharon Jones: la nova reina del soul

0

SOUL TIME! SHARON JONES AND THE DAP-KINGS

5 estrelles

Amb l’emergència i la passió del que assumeix el seu talent és l’únic camí possible per guanyar-se les garrofes, i en aquest cas, per menjar i, com a mínim, tirar endavant amb la dignitat del que és capaç de dedicar el seu temps al que més estima, Sharon Jones esdevé l’artista feta a sí mateixa per antonomàsia, aquella a la que no li han regalat res i que és capaç de sobreposar-se a qualsevol impediment per tal d’assolir el seu objectiu final. Nascuda a Georgia, de família humil, en el sentit de que no tenien per res més que per menjar i gràcies, criada i crescuda amb sa mare i els seus cinc germans a l’edifici de pisos socials anomenat Brownville de Brooklyn (famós perquè Jay Z va créixer allà i és on ha filmat alguns vídeoclips), Sharon Jones, finalment, amb 50 anys, després de feines de tota mena (té un gran record dels mesos que va currar com a guàrdia de presons a Ryker’s Island) ha arribat on volia arribar: guanyar-se la vida cantant, pagar una casa a la seva mare, els estudis als seus nebots, i, en definitiva, compartir el seu èxit amb la seva família.

Bolos, cantar per tot arreu, els no de productors per ser massa grassa o ser massa negra (li van arribar a dir que es posés crema per aclarir la pell),… mil-i-una anècdotes que dibuixen un llarg camí fins la meta final, en una llarga cursa que a tenir com a etapa clau la trobada amb Neal Sugarman i Gabriel Roth (també conegut com Bosco Mann), a principis del segle XXI. Músics, productors, entusiastes de la música negra, Sugarman i Roth tenien entre cella i cella la idea de crear un segell discogràfic que emulés el treball de segells com Stax, Motown o Chess. Quan van crear Daptone Records, tenien ben clar que volien produir artistes que definissin un so i una manera d’entendre la música. I la primera artista que varen contractar va ser Sharon Jones i els seus Dap-Kings, amb Bosco Mann al capdavant, ideòleg, productor dels LP’s de Jones i els Dap-Kings, i compositor de la majoria de les cançons d’aquests; tot ells, amb altres figures del món del soul tan oblidades per aquells anys com imprescindibles ho són ara, com Charles Bradley, Lee Fields (qui publica a través de Truth & Soul, l’altre gran segell de soul del moment, però amic de la família Daptone Records) o els membres de The Budos Band, van posar-se a treballar per aixecar la productora des de zero. Ells varen pintar les oficines i varen permetre que Sharon Jones, el 2001, gravés l’incendiari Dap Dippin’ with Sharon Jones and the Dap-Kings, publicat el 2002, convertint-se en un immillorable i recordat debut de l’artista i del segell. Pure Cane Sugar, dels Sugarman 3, banda d’un dels fundadors del segell, Neil Sugarman, va ser el segon disc publicat. El 2003, la redició de Thunder Chicken, dels The Mighty Imperials, va ser l’única publicació. Fins el 2005, vencent no poques dificultats, va sortir a la llum el segon treball de Sharon Jones and The Dap-Kings, Naturally, i ara sí, Daptone Records es confirmava com un segell amb una identitat pròpia: artesania musical, calidesa del so analògic i passió per regalar, vendre i delectar als aficionats a la bona música.

Durant el 2006, el segell i la banda varen rebre l’impuls definitiu. Amy Winehouse, fan confessa de Sharon Jone si dels Dap-Kings, es va posar en contacte amb ells, primer, per gravar Back to Black als estudis de Daptone Records sota la producció de Mark Ronson. El disc va ser un èxit immediat al Regne Unit. I Winehouse, posteriorment, va contractar els Dap-Kings per la gira pels EUA. Un ja es pot imaginar què va suposar aquesta col·laboració, més valorant que LP va convertir a Amy Winehouse en un dels noms més admirats del món de la música. Posteriorment, amb el segell consolidat, i Sharon Jones i la seva banda gaudint d’un merescut respecte, el 2007, arribaria 100 days, 100 nights, on l’èxit comercial arriba, entrant a llistes comercials i fent-se un nom en el panorama internacional de la música popular. Gires per aquí i per allà, va ser necessari un temps per assimilar tal victòria. Daptone Records era un segell admirat, i el grup assaboria, per fi, el triomf. Però havia d’arribar la gran obra mestra, sense desmerèixer ni molt menys el gran nivell dels altres treballs. El 2010 publiquen I Learned the Hard Way, un treball, potser el més soul i el menys funk que han firmat fins el moment, que es podria comparar amb qualsevol obra magna de la història del soul. Només cal punxar el disc una sola vegada per enamorar-se de Jones, la banda, i perquè no dir-ho, del segell que ha fet possible aquesta explosió de soul.

I arribem a Soul Time!, que no és més que un disc que recopila material antic, i que ens serveix d’excusa per aproximar-nos als seus autors. El disc recull cançons de Sharon Jones and The Dap-Kings des dels seus inicis. No ens podem quedar amb cap en concret, perquè la selecció de peces resulta excel·lent. Des de les bombes funk que són Genuine pt.1 i Genuine pt. 2, o les delícies soul Longer and Stronger, Inspiration Information, tenyida, aquesta, d’una capa d’elegant gospel, … tema a tema, i no podem deixar d’esmentar He Said I Can, I’m Not Gonna Cry, When I Come Home, la guerrillera What If All Stopped Paying Taxes?, en una versió en directe, i cadascun de les dotze cançons que completen un altre regal per les oïdes i l’esperit a càrrec de la nova reina del soul i la seva magnífica banda. Amb músics d’aquest calibre, qui s’atreveix a dir que avui en dia ja no es fa bona música?

Sona a… nova reina del soul
El Millor… TOT.
El Pitjor…no haver-se tret el barret, encara, amb SJDK.

 

Foto de portada: (David Kawai / Ottawa Citizen) ASSIGNMENT NO. 100074

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply