Phoenix: dignitat o mentida

0

Phoenix, de Christian Petzold

Pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial hi ha un munt. Que valguin la pena no tantes. Els alemanys, els nordamericans i els japonesos són els més prolífics i encertats. Parla del que saps i t’anirà bé. Dels darrers anys, detaquen títols com Malditos Bastardos de Quentint Tarantino, Ciudad de vida y muerte de Lu Chuan, Diplomacia de Volker Schlöndorff, Hannah Arendt de Margarethe von Trotta i Bárbara, de Christian Petzold. I ens aturem en Petzold. Alumne de la Freie Universität i de la Deutsche Film- und Fernsehakademie de Berlin, ha signat un altre destacable obra envers les seqüeles del terror nazi, Phoenix. El títol ens pot donar una idea del tema: el ressorgir de l’au fènix. Nina Hoss, com en gairebé totes les pel·lícules de Petzold, és la protagonista, Nelly Lenz, una cantant jueva que va ser entregada als nazis a traició pel seu marit.

La trama s’inicia amb Nelly arribant a un hospital acompanyada de la seva gran amiga, Lene Winter. La guerra ha acabat, al Berlín oest, sector alemany regentat pels nordamericans. Nelly porta tot el cap envenat. Ha sobreviscut a Auswitch, però li han desfigurat la cara. Ha estat víctima de tota classe de tortures. A l’hospital li restauraran la cara per començar de zero. No obstant, viu arrelada al seu passat. Vol saber què va passar amb Johnny, el seu marit. No sap la veritat dels fets. En un club del Berlín ocupat, Phoenix, començarà a descobrir el perquè de tot plegat.

Narrada amb paciència i sobrietat, Petzold reflexiona sobre les conseqüències de la guerra, els amics que varen deixar de ser-ho d’un dia per l’altra, i de la capactiat per afrontar la realitat, per dura que sigui. La culpa, el perdó, la maldat i la bondat, aixó com l’engany i el costat més fosc de la condició humana, son tractats amb initimitat, respecte i transparència. Nelly és la prolongació d’un país desfigurat i turmentat, sense un futur més enllà de l’ara. En el seu cas, el seu desig per recuperar el seu marit fan que col·labori en una mentida insuportable i una situació tan el·laborada com falsa. Ha de renéixer i recuperar la seva identitat. Ara bé, ho ha de fer a qualsevol preu?

Petzold mira la història del seu país amb honestedat i objectivitat. Amb referents cinematogràfics que van des de George Franju a Alfred Hitchcock, passant per Rainer Werner Fassbinder i Wim Wenders, l’alemany ha indagat en el passat del seu país col·locant a una supervivent de l’holocaust enmig de les reflexions més punyents i comprometedores: Con ens transforma el patiment i en què ens convertim després del seu pas? És capaç l’amor de manipular-nos de tal manera que acabem acceptant qualsevol mentida per malatissa i denigrant que sigui?

Phoenix és austera, cruel, emotiva i sòbria. Dibuixa un increïble i dolorós relat personal envers la dependència amorosa i el perdó incondicional, una mena de Síndrome d’Estocolm sense segrest però amb punyalada per l’esquena, sanguinària història colectiva i miserable vida personal. I qui avisa no és traïdor: els cinc darrers minuts són pura essència cinematogràfica.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply