La ira és energia. Déu salvi John Lydon

0

La ira es energía, de John Lydon (Malpaso Ediciones, 2015)

Els Sex Pistols ens queden ben lluny, tan lluny com la idea de rock ‘n’ roll entès com un crit de guerra, com un cant a la rebel·lió. La música popular s’ha convertit en un simple entreteniment. Si parlem d’actitud i ràbia, la música punk està tan morta com el rock ‘n’roll. Greil Marcus en un dels seus llibres deia que la banda liderada per Johnny Rotten va ser la darrera gran explosió de rock ‘n’ roll. El punk, i no el grunge, va ser el darrer cop de puny al sistema en forma de música, i John Lydon va liderar la banda més provocativa i sorollosa d’aquella fornada. Per aquests motius i molts més, Lydon no tenia prou amb una biografia. I nosaltres tampoc. Després de posar uns quants punts sobre les i amb No Irish, No Blacks, No Dogs, el músic britànic ha publicat La ira es energía (Malpaso Ediciones, 2015), un imprescindible viatge a la fúria i la ràbia d’un dels artistes més honestos i provocatius dels darrers 50 anys.

‘Vengo de la basura. Nací y crecí en un barrio muy pobre del norte de Londres, un lugar parecido a como te imaginas Rusia hoy en día. No sólo era una sociedad extremadamente controlada sino que la sensación de estar vigilado era también enorme. La gente que nacía en este sistema de mierda, ‘shitstem’, como lo llamaban los jamaicanos, estaba convencida de que había personas que tenían derecho a mandarte. A la familia real le dije: ‘Podéis pedir lealtad, pero no exigirla. No estoy para servir a nadie’. El to de la biografia no pot ser un altre. Amb un títol que fa referència a una estrofa de Rise, un dels grans temes de PiL, el seu gran projecte personal, Lydon ofereix un generós i veraç retrat de la seva vida, des dels orígens de la seva família, passant per la meningitis que el va fer tenir un peu a l’altre barri i les mil i una anècdotes i circumstàncies que el van fer escollir la música per deixar anar tota la mala llet. Lydon va explosionar durant l’etapa amb els Sex Pistols. Malcolm McClaren, el govern anglès, la premsa, i tot el rebombori creat durant els dos anys i mig que van durar va anar omplint el dipòsit d’energia del cantant. Quan els quatre ganàpies de 19 anys disposats a menjar-se el món amb les seves provocacions i cançons, dirigits per un mentider amb ànima d’empresari com era McClaren varen començar a fer soroll de veritat, tots els mecanismes de l’estat britànic van actuar per minvar l’explosió d’emocions i colors que varen provocar. Lydon confessa que van aconseguir el que volien, però ben aviat va adonar-se que podria anar més lluny a través de les paraules i una actitud tan irreverent i autèntica com la seva, que es podria resumir en la de cagar-se en tot el que no li agrada sempre que cal. Sabedor del control que exerceixen els governs sobre la l’art i la cultura, Lydon, que afirma que no li agrada cap tipus de govern, precisament perquè sempre intenten controlar el que es diu o es pensa. “Me gustaría dar las gracias al sistema británico de bibliotecas, pues fueron mi campo de pruebas, allí es donde aprendí a lanzar granadas verbales. Porque yo no arrojaba ladrillos a los escaparates en nombre de la rebelión sino palabras allí donde importaba. Las palabras cuentan”. I ell té clar com han de ser les coses: “Diputados y concejales hablaban de mí e invocaban, furiosos, la ley de traidores y traiciones, la cual era letal; una ley muy antigua que, según mi abogado, todavía podía suponer la pena de muerte. ¡Dios mío!, pero, ¿por qué? ¿Por unas palabras? Que el gobierno pueda dictar lo que la población debe o no debe hacer es absurdo. Si somos nosotros los que elegimos, ¿encima van a poder decirnos lo que hacemos mal? Lydon és el primer en llençar la pedra, en primer en donar la cara i el darrer en marxar. Ell va a pit descobert, i ha rebut per tot arreu. I per aquest motiu afirma que la ira és energia, que la ira és quelcom positiu que ens fa actuar i tirar endavant. Capítol a capítol, l’artista abans conegut com Johnny Rotten demostra com una actitud bel·ligerant davant la vida pot ser sinònim de vitalitat, rauxa i inconformisme espiritual. A ell no li van regalar res. A base de treball i hòsties ho va aconseguir. Per aquest motiu és qui és i pensa el que pensa.

Artista indomable, Public Image Limited segueixen més vius que mai. Seguirem escoltant els seus discs. I si arriba una altra biografia, la llegirem. Perquè, qui serà el seu ‘substitut’? No cal donar gaires voltes. Ningú. No hi ha lloc pels que vénen de les escombraries, tot i que ell va ensenyar quin és el camí per fer-se un espai entre els que ho tenen massa fàcil. Déu Salvi John Lydon.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply