The Artist, retorn al passat

0

THE ARTIST. MICHEL HAZANAVICIUS

3 estrelles

A aquestes alçades poques accions poden ser més arriscades, cinematogràficament parlant, que realitzar un film mut. Michel Hazanavicius i el productor que ha tirat endavant el projecte s’han atrevit a fer-ho, a través d’una història d’amor duplicada: una dedicada al setè art i l’altra centrada en la parella protagonista, George Valentin i Peppy Waters, interpretats per vells coneguts de Hanzanavicius, Jean Dujardin i Bérénice Bejo (dona del director). Filmada en plena bogeria Avatar i la nova morfina cinematogràfica, el 3D, l’autor de la breu saga d’ OSS 117, es va enfrascar en una aventura que evoca a temps de Douglas Fairbanks (George Valentin té molt a veure amb el protagonista de The Thief of Bagdad, The Black Pirate i The Iron Mask ) i Mary Pickford (la casa on viu Peppy Waters va pertànyer a l’actriu canadenca). Fairbanks i Pickford formaven el matrimoni més poderós de l’era del cinema mut, i que al 1919, juntament amb Charles Chaplin i D.W. Grifitth, varen fundar United Artists. Rudolph Valentino, Lillian Gish, Henry B. Walthaw, Gloria Swanson, John Barrymore, Fay Wray, entre molts altres, també estan a la memòria dels dos protagonistes de The Artist, un film que reivindica un cinema mut que va donar forma al primer imperi artístic a nivell mundial, amb seu, a Hollywood. Aquests i altres noms imprescindibles de la història del cinema, com Murnau, Lang, Welles, Borzage, Hitchcock i tants i tants d’altres que varen sorgir de l’època de les silent movies són recordats a través d’un film que es situa en els darrers anys de cinema mut i la consolidació definitiva del cinema sonor.

Any 1927. La trama s’inicia amb el poderós actor George Valentin i el seu inseparable i meravellós gos estrenant el seu darrer èxit. Tothom l’adora, començant pel president de la productora que mima, Al Zimmer (personatge pla interpretat per John Goodman). Però ja se sap, els homes de negoci que sempre volen lucrar-se més i més mai tenen prou. El cinema sonor està a punt d’irrompre amb força, apartant gairebé del tot el cinema mut. Valentin és massa orgullós i intransigent, es considera intocable, i no ho accepta. Però el despatxen de forma immediata, i a la vegada, s’arruïna intentant fer la seva gran obra mestra com a director. Peppy Waters, una fan incondicional de Valentin que aspira a ser actriu, passa de no ser ningú a ser l’estrella més rutilant de Hollywood. Cames, atreviment, frescor i una seguretat en ella mateixa pròpia dels que triomfen encara avui en dia, són alguns dels ingredients que la converteixen en l’actriu més poderos. Valentino, el galant del cinema mut, inflexible, conservador i caduc, no accepta els nous temps. Waters, la dona del cine sonor, altiva, propera i lluminosa, personifica que els temps moderns han arribat. Reinventar-se i morir no pot ser compatible amb respectar i recordar el passat? La història d’amor que viuen els dos actors el situa a l’òrbit de Girls about town i What Price Hollywood?, de George Cukor, inclús, de Sombrero de copa. El rerefons de la història recorda a la imprescindible El crepuscle dels Déus, tot i que el director ha assegurat, que després de llegir-se llibres d’història del cine, biografies de personalitats de la indústria de l’època, i de devorar filmografies (no deixa de mencionar films com Y el mundo marcha de King Vidor, Amanecer de Murnau, Four Sons de John Ford i Garras humanas de Tod Browning, el seu plantejament de sortida va ser preguntar-se com podria la gent acceptar una pel·lícula muda avui en dia.

El film passa per sobre de l’evolució del cinema, de la importància de mirar endavant, sense oblidar-se d’on venim, de la cobdícia de les grans empreses, però, sobretot, és un cant d’amor al cinema, a través d’una trama simple, filmada amb tots els detalls i matisos d’ una silent movie. Aquells anys 20 varen ser massa importants per deixar-los perdre a través de films que només viuen del 3D, o de personatges buits i a sobre, en alguns casos, irremeiablement lleugers. The Artist reivindica un nou camí, el de recuperar el cinema d’abans. Perquè per anar cap endavant s’ha de tenir memòria, recuperar allò que ens ha fet progressar. El cinema va néixer d’una manera, per molts James Camerons que hi hagi o molt públic que ompli sales per veure artefactes infectes, el cinema sempre serà el que reivindica Michel Hazanavicius, en un exercici similar, per reflexió i amor al cinema que desprèn, al de Guy Maddin, director de The Saddest Music on Earth. Amb tots els ingredients del melodrama clàssic, el film actua com un mirall perquè Hollywood recuperi alguns dels elements que varen expandir el setè art per tot arreu a base de títols que buscaven el negoci, però amb autoria, vocació cinematogràfica i sobretot, mostrant respecte cap el públic.

L’art no es pot deixar en mans d’ineptes que volen convertir-ho tot en or; Hazanavicius mostra que es pot ser mainstream a través de pel·lícules realitzades amb intel·ligència, risc i bon gust. D’aquest forma també es pot arribar a tothom. Veure a Harry Weinstein flanquejat per dues netes de Chaplin (que varen saber jugar amb el poderós productor i dir que al seu avi els hi hagués encantat The Artist), agafant números per la propera edició dels premis Oscar, acaba per aniquilar part del romanticisme que hi ha al voltant d’aquest notable projecte produït per Thomas Langman (Astérix, La Guerra de Los Botones).

No obstant, celebrem aquest elegant producte per tots els públics. Com deia Billy Wilder, si una pel·lícula aconsegueix fer-nos oblidar els maldecaps per una estoneta, el cinema tindrà sentit. I The Artist ho aconsegueix, i amb estil i neurones.

Al nivell de… Ha nacido una estrella (1937).

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.