James Gray va estrenar Two Lovers al Festival de Cannes del 2008. La que és la seva quarta pel·lícula, finalment estrenada a les nostres sales, el confirma com un autor que beu directament dels clàssics com Frank Borzage, Fritz Lang, Howard Hawks, Nicholas Ray i Martin Scorsese. La seva orientació noir, amb personatges retratats a la manera del gènere negre, amb una fotografia on hi predominen els clars i obscurs, col·locant la càmera a prop dels personatges, i en general, la mirada pròxima i convulsa d’uns personatges que ho tenen tot per fer, situen a James Gray a la llista de directors que alegren la cara al cinema.
De la mateixa generació de David Fincher, Wes Anderson i Paul Thomas Anderson, James Gray presenta una filmografia breu però representativa. Cuestión de Sangre (1994), La otra cara del Crimen (2000), La Noche es nuestra (2007) i Two Lovers (2008), certifiquen que estem davant d’un director que mira al passat per intentar veure el futur. Les quatre pel·lícules presenten similituds, tant formals, com temàtiques. El seu estil narratiu ha evolucionat, i on trobem aromes del cinema de l’època daurada de Hollywood, del cinema negra i dels drames dels anys 30 i 40, alguna pinzellada de la nouvelle vague, sobretot de Truffaut (sense oblidar la moralitat de Rohmer, apuntada per Gray), que doten la seva obra de cert aire indie, i evidents influències del New Hollywood dels 70. El cinema de James Gray és un combinat de referents indiscutibles, adaptats amb una mirada personal i autorial. A Cuestión de Sangre, les escenes a la casa ja ens mostraven les intencions de Gray. De la mateixa manera que les relacions familiars de la seva òpera prima, tema recurrent a La otra cara del crimen, la més Scorsese de totes, com també apreciem a La Noche es Nuestra i a Two Lovers. Gray reflexiona sobre la influència i judicis de les persones que ens envolten, i sobre la pressió que exercim sobre nosaltres mateixos perquè ens mirin amb bon ulls.
Two Lovers indaga en aquesta qüestió, mantenint-se fidel a les preocupacions familiars i existencials d’anteriors obres. Joaquin Phoenix és Leonard, un home melancòlic, qui ha intentat sucicidar-se perquè la seva promesa l’ha abandonat. Torna a casa dels seus pares, qui regenten una lavanderia. Els Kraditor són una família jueva que estan fent negocis amb una altra família. Sandra (Vinessa Shaw) és la filla d’aquests, i Leonard se sent atret i al mateix temps pressionat per relacionar-se amb ella. Una veïna, Michelle (Gwyneth Paltrow), apareix. És l’altra cara de l’amor. Si Sandra simbolitza l’amor amable, estable, proper, segur i estabilitzador, Michelle és tot el contrari: un amor impossible, platónic a tots nivells.
Una trama simple, en mans d’un autor com James Gray, adquireix una dimensió diferent. Condensa tot el seu aprenentage i anys de cinema per oferir una visió tan personal com referencial d’una història d’amor que pot recordar a Amanecer de Murnau, on el protagonista també es trobava en una tessitura semblant. La fotografia, de Joaquin Baca-Asay, en alguns moments bruta, en altres desenfocada, amb uns interiors i exteriors que els firmaria el mateix Gordon Willis, crea una aparença realista i voluble. L’ aparició de Michelle de la foscor gairebé absoluta cap al final, per confirmar a Leonard què ha decidit, és d’un bon gust sublim, i narrativament, un moment del tot suggerent.
Realista, moral, amb una elegància i subtilitat plena de matissos i drama, Two Lovers és un film de passat, present i futur, on la inestabilitat dels seus personatges és directament proporcional a la seguretat i categoria del seu autor, James Gray.