White God: L’home és la bèstia

0

White Dog

Dirigida per l’hongarès Kornél Mundruczo, White God (Féher Isten, 2014) és un intent de recórrer per diferents drames, amb les temàtiques de la denúncia social i el maltracte animal per bandera. És la clàssica història del bé contra el mal. Situada en un context gairebé apocalíptic, una Hongria hostil i autoritària, l’acció frenètica i la violència realista i incomòde, els humans han convertit un país en una mena règim feudal on les emocions, la tendresa i la bondat han estat erradicades. Els protagonistes, Lili (Zsofia Psotta) i el gos Hagen, es resisteixen a aquesta dictadura dels salvatges. Ells són els protagonistes i les víctimes a través de les quals es construeix aquest drama infantil i animal, els quals es submergeixen en unes pre-apocalípitiques aventures que els conduiran per les tenebres d’un món inhòspit, cruel i estúpid.

Guanyadora a la secció A Certain Regard en el darrer Festival de Cannes, el film transpira a través d’una estètica tenebrosa, d’una urbanitat lúgubre i d’una tètrica atmosfera. Lili i Hagen no accepten les regles del joc, engegant una trama envers la crueltat tirànica i el terror imposat per una societat deshumanitzada. L’envoltori de la proposta és magnífic. Ara bé, el resultat, no. Un cop plantejada la proposta, exprimits els ingredients, la trama no escapa de la monotonia i immobilisme de la situació, no tant per culpa de la narració,  sí per la involució de la situació i d’ uns personatges previsibles interpretats per actors mediocres. Es salven Lili i Hagen, els únics al·licients de la pel·lícula, i també l’aspra i notable fotografia de Marcell Rév. I destacar per damunt de tot les escenes del bell Hagen com únic protagonista, deambulant pels carrers, intentant escapar de les grapes humanes, o resistint a les tortures i mil i una crueltats a la que és sotmés per tal de convertir-lo en una bèstia tan cruel com els homes que el segresten. La idea de Mundruzco és tan bona que s’intueix i inclús es gaudeix durant els primers instants de la pel·li. Ara bé, un cop mostrades totes les cartes, res sorprèn ni emociona. El film s’estanca, l’evidència devora la suggerència, i només el dolor de Hagen i de Lili, la seva condició d’éssers engabiats, provoquen malestar i indignació, emocions que resulten insuficients com a motor dramàtic.

Algú es podrà sentir partícip de la batalla en la que participen els dos protagonistes Realment és massa senzill posar-se al seu costat, i tenir la fantasia de lluitar contra tots els cafres amb els que es van trobant, incloent els pares de Lili. White Dog respira bona fe, és un gaudi i a la vegada un patiment pels amants del millor amic dels humans, a part de pecar d’infantilisme moral al pur estil Walt Disney i d’una expressivitat dramàtica tan plausible com previsible. No es pot negar l’intent de reflexió sobre la condició humana i l’homo homini lupus, sobre la necessitat de vetllar per esperits lliures i sensibles com Lili, sobre els abusos de poder,… Intent, res més que un intent. En això es queda White God.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply