Dirigida per l’hongarès Kornél Mundruczo, White God (Féher Isten, 2014) és un intent de recórrer per diferents drames, amb les temà tiques de la denúncia social i el maltracte animal per bandera. És la clà ssica història del bé contra el mal. Situada en un context gairebé apocalÃptic, una Hongria hostil i autorità ria, l’acció frenètica i la violència realista i incomòde, els humans han convertit un paÃs en una mena règim feudal on les emocions, la tendresa i la bondat han estat erradicades. Els protagonistes, Lili (Zsofia Psotta) i el gos Hagen, es resisteixen a aquesta dictadura dels salvatges. Ells són els protagonistes i les vÃctimes a través de les quals es construeix aquest drama infantil i animal, els quals es submergeixen en unes pre-apocalÃpitiques aventures que els conduiran per les tenebres d’un món inhòspit, cruel i estúpid.
Guanyadora a la secció A Certain Regard en el darrer Festival de Cannes, el film transpira a través d’una estètica tenebrosa, d’una urbanitat lúgubre i d’una tètrica atmosfera. Lili i Hagen no accepten les regles del joc, engegant una trama envers la crueltat tirà nica i el terror imposat per una societat deshumanitzada. L’envoltori de la proposta és magnÃfic. Ara bé, el resultat, no. Un cop plantejada la proposta, exprimits els ingredients, la trama no escapa de la monotonia i immobilisme de la situació, no tant per culpa de la narració,  sà per la involució de la situació i d’ uns personatges previsibles interpretats per actors mediocres. Es salven Lili i Hagen, els únics al·licients de la pel·lÃcula, i també l’aspra i notable fotografia de Marcell Rév. I destacar per damunt de tot les escenes del bell Hagen com únic protagonista, deambulant pels carrers, intentant escapar de les grapes humanes, o resistint a les tortures i mil i una crueltats a la que és sotmés per tal de convertir-lo en una bèstia tan cruel com els homes que el segresten. La idea de Mundruzco és tan bona que s’intueix i inclús es gaudeix durant els primers instants de la pel·li. Ara bé, un cop mostrades totes les cartes, res sorprèn ni emociona. El film s’estanca, l’evidència devora la suggerència, i només el dolor de Hagen i de Lili, la seva condició d’éssers engabiats, provoquen malestar i indignació, emocions que resulten insuficients com a motor dramà tic.
Algú es podrà sentir partÃcip de la batalla en la que participen els dos protagonistes Realment és massa senzill posar-se al seu costat, i tenir la fantasia de lluitar contra tots els cafres amb els que es van trobant, incloent els pares de Lili. White Dog respira bona fe, és un gaudi i a la vegada un patiment pels amants del millor amic dels humans, a part de pecar d’infantilisme moral al pur estil Walt Disney i d’una expressivitat dramà tica tan plausible com previsible. No es pot negar l’intent de reflexió sobre la condició humana i l’homo homini lupus, sobre la necessitat de vetllar per esperits lliures i sensibles com Lili, sobre els abusos de poder,… Intent, res més que un intent. En això es queda White God.