La casa del hambre, de Dambudzo Marechera

0

La casa del hambre, de Dambudzo MarecheraLa vida de Dambudzo Marechera (Rodhesia, 1952-Zimbaue, 1987) és una novel·la per sí mateixa. Orfe de pare, indigent al principi i al final de la seva vida, durant la seva joventut va ser un estudiant més de literatura anglesa a la universitat del seu país d’origen fins el van expulsar per la seva addicció a l’alcohol i un estil de vida poc amic de les convencions i de les formalitats acadèmiques. Una beca el va dur a Londres per estudiar a la Universitat d’Oxford, però ell, geni i figura, no va durar gaire per culpa dels seus excessos. Assenyalat com un individu amb problemes psiquiàtrics, els problemes que el van turmentar durant els seus 35 anys de vida van forjar un caràcter explosiu i una literatura punyent. El 1979, durant la seva etapa anglesa, va escriure La casa del hambre (Sajalín Editores, 2014), monòleg interior en el que medita sobre “la mierda infecta que había sido y era mi vida en ese momento”. El seu debut literari mostra un escriptor que escrivia com vivia: sense treva, sense concessions i sense demà.

Publicada originàriament com The House of Hunger (1978), l’obra, autobiogràfica, està composada per una sèrie de relats independents, un llarg i onze breus, entre ells apunts, entrevista a sí mateix, contes i un post scríptum, que guarden relació amb el primer, que mantenen una sèrie de connexions vinculades amb la extrema vida de l’autor. Violència quotidiana, l’estiga de la segregació racial, la impotència per no trobar un lloc al món, el desig utòpic d’aconseguir una llibertat individual, les ferides sense tancar d’una infància desestabilitzadora,… Marechera no va viure, va sobreviure com va poder, i és així com entenem la veracitat i cruesa de les seves paraules. L’autor que ha viscut amb unes circumstàncies increïbles pels que mai ens ha faltat un plat a taula ni un sostre sota el qual dormir esdevé creïble i impactant quan és capaç de traslladar-te les seves vivències amb la sobrietat i contingència de l’escriptor africà. Sense estridències, l’autor ens convida a veure el món a través dels seus ulls i de les seves entranyes. Guardonada amb el Guardian Prize (ara Guardian First Book Award) el 1979 -en una gala en la que anar begut i amb ganes de liar-la parda-, els relats ens trasllades a la seva Rodhesia natal, on veu i viu el racisme, pobresa i condicions extremes i adverses, i al Londres dels setanta, on mai acaba de trobar un espai vital on sentir-se individu lliure i respectat, vicissituds que incentiven l’ira i la ràbia cap a la humanitat que no el deixen respirar tranquil ni a ell ni al lector. Incòmode i entranyable, el realisme pessimista que invadeix les paraules i reflexions de Marechera no tenen cap mena de consideració cap el lector més sensible i susceptible. Hi ha violència, racisme, alcohol, traumes, angoixes, preocupacions, tractats des de l’amor a la literatura i a la bellesa, i amb l’honestedat i brutalitat que hi ha darrera del malson continu que va patir. Escrita des de dins cap endins, no regala res, ni pretén agradar. L’obra s’entén com l’expressió artística honesta i visceral com a mecanisme per entendre el que el rodeja, tal qual. Cuando todo te va mal, no te calles, grita como un loco, …

Des de la llunyania i el desconeixement, assimilar el dolor i rancúnia de Marechera resulta un desafiant repte. La casa del hambre és un llibre difícil, bell, desagradable i captivador. L’Àfrica post-colonial, la situació d’apartheid al seu país, i l’Anglaterra dels setanta són territori comanxe per un jove que es va acostumar a patir les conseqüències de l’home que pateix per esdevenir un individu respectat i equilibrat amb sí mateix i amb la societat en la que li toca viure però que en cap cas rep el que es mereix, o bé perquè un acaba rebent el que dóna o bé perquè la llei del més fort s’acaba imposant. Monòleg interior abrasiu, crit desesperat i terrible contra tot el que el no el va deixar viure, entre d’altres virtuts cal destacar una: la voluntat i l’incansable esforç per trobar, entre tanta desgràcia i merda, la seva verdadera naturalesa, el seu veritable jo.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply