Me’n vaig de Pep Rubianes

0

n_pepe-rubianesAmb Me’n vaig Pepe Rubianes ens relata les seves memòries en 4 parts, deixant molt clar el que pensa sobre la famosa polèmica alimentada per la dreta “casposa”. El llibre, que es va pensar a Barcelona però es va fer a Addis Abeba, comença amb la presentació de l’actor galaicocatalà i ens explica la influència que va exercir el seu oncle Lelo, ja que va ser el primer que el va posar en contacte amb el món de l’espectacle. Aquesta primera part es titula “D’on vinc” i ens relata els inicis d’aquest llicenciat en Filosofia.

El debut de Pepe va ser el 1970 al teatre Calderón de Barcelona, amb Un enemigo del pueblo de Henrik Ibsen. Quasi per atzar va anar de viatge a Cuba, on Ricard Salvat, un antic professor de la universitat, li va aconseguir una plaça al famós cabaret Tropicana. Aquesta experiència li va servir per un muntatge teatral en solitari basat en la seva experiència cabaretera, i el gener de 1983 va estrenar al teatre Cúpula Venus de Barcelona l’espectacle Pay-Pay.

A “Àfrica“, la segona part, Pepe ens relata com el somriure d’Etiòpia el va atrapar i ens deixa clar que els problemes que pot tenir qualsevol espanyol són trivials en comparació amb els que pot tenir una criatura africana.  A Kènia li va dir “Vostès , els europeus, que viatgen tan còmodament, per què estan tan tristos? I per què tenen tanta por?“.

A “La Polèmica“, la tercera part, Pepe ens deixa clar que ell no és antiespanyol, sinó que està en contra de l’Espanya fascista. Ho va passar realment malament, però es va sentir molt recolzat per Albert Om, presentador de TV3 que li va fer l’entevista on va pronunciar les famoses paraules sobre la unitat d’Espanya. Va ser amenaçat de mort quan es va estrenar Lorca eran todos,  i acusa als espanyols: “A Itàlia, després del feixisme, es van demanar responsabilitats. A Alemanya es continua perseguint els nazis. A Espanya, en canvi, no va passar res. (…) Com que no es van demanar responsabilitats en el seu moment aquests feixistes continuen fent el que volen (…) A ell el van matar, a mi em matarien si poguessin “.

El tren“, és l’última part, una poesia sobre el llarg viatge que l’espera: “Se me acaba el tiempo y hay que ceder el sitio (…)”.

Ets insubstituïble. Insubstituïble

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply