Lana Del Rey: Sensacions oposades

BORN TO DIE. LANA DEL REY

Lana Del Rey desperta sentiments oposats. Per una banda la sensació de, i gran culpa d’això la té la campanya de màrqueting que ha orquestrat la seva discogràfica al voltant d’ella, on cada pas previ a la publicació d’ aquest Born to die, ha estat tant calculat i descarat que ha fet que un no sàpiga molt bé com agafar-se aquesta cantant; i per l’altre costat hi ha les cançons que formen el disc, que sense ser una obra referencial i enlluernadora en la seva globalitat, sí que conté moments realment inspirats, amb segell d’autor, que acaben per seduir-te.

Born to die és un disc que costa d’ubicar, probablement perquè es percep que estem davant d’un producte calculat que intentar arribar al màxim de públic possible. La idea de combinar classisme amb modernitat pot ser que sí obeïx als gustos de la cantant, que és declara seguidora de Dylan, Elvis, Eminen o Nirvana; però per altre banda sembla tot una mica massa artificial per culpa de la producció. Bases hip hop combinades amb arranjaments de corda clàssics, que adornen els temes en la forma justa perquè aquests es carreguin d’èpica, és la fórmula que utilitza Del Rey en cadascuna de les composicions que formen el disc, una formula efectiva però lineal. Dit això, cal destacar les virtuts que amaga Born to die, i per extensió Lana Del Rey, i aquestes tenen noms propis: Video games, Dark Paradise, Blue jeans, Radio i per sobre de totes Summertime sadness, cançons on la seva fórmula funciona a la perfecció i on la cantant desprèn sensualitat, glamour de carrer i melancolia a parts iguals, definint-la com un híbrid, impossible segurament, entre Marianne Faithfull, Nancy Sinatra i Britney Spears.

Col.locar a Lana Del Rey al sac de cantants per tots els púlics com Rhianna, Lady Gaga o Adele, seria injust, per molt que la seva proposta és decanti més pel mainstream que per l’indie; igual d’injust que posar-la al costat de noms d’autores consagrades com els de PJ Harvey o Cat Power, i segurament aquest ha estat el seu gran problema. La crítica especialitzada ha estat ferotge amb aquest disc, i no han tingut pietat en destorçar-la, però la veritat no cal fer-lis massa cas  tenint en compte els grupets i noms que s’han encarregat de reverenciar en els últims anys. Born to die és un disc irregular, sí, però que tot i tenir moments força fallits, amaga autèntiques joies. El temps dirà qui és realment Lana del Rey.

Sona a… Marianne Faitfhull + Nancy Sinatra + Britney Spears.
El Millor… Summertime sadness, Video games, Dark paradise, Blue jeans, Born to die.
El Pitjor… la sensació de hype, i la seva cara més Britney Spears.