TOY: psicodèlia, shoegazing… pop-rock!

0

TOY. TOY

4 estrelles

La història és tan vella com habitual. Una banda, en aquest cas Joe Lean & the Jing Jang Jong es espedaça amb el temps i alguns dels membres decideixen formar una altra banda, amb la que sí troben la sort, la fortuna i moment per mostrar tot el seu talent. Tom Dougall, Dominic O’Dair, Maxim Barron van formar TOY amb Charlie Salvidge i la teclista espanyola Alejandra Diez. Durant el 2011 varen fer algun que altre bolo, activitat que els va permetre trobar un segell com Heavenly Records, qui de seguida els va donar suport. El gener del 2012 publicaven el single Left Myself Behind, els britànics (de Londres) varen deixar constància de que eren podrien arribar a ser una nova banda a valorar i molt de cara al futur immediat, i més, valorant com està el negoci de la música popular. La premsa del seu país, concretament The Guardian i NME varen fer grans crítiques del single; el primer pas estava fet. Més concerts, el boca a boca, més assajos, més cançons, i el passat mes de setembre varen donar un necessari salt endavant amb la publicació del seu primer llarg, el debut homònim TOY.

No inventen res, però, recullen la influències de les grans bandes de shoegazing de finals dels vuitanta i principis dels noranta aparegudes al Regne Unit per oferir un grapat de cançons on també es detecten aromes dels darrers The Horrors i del krautrock, sobretot perquè es detecta indicis del ritme motorik característic del gènere. La música de TOY és densa però sense passar-se, plena de capes instrumentals que omplen sense empatxar, les melodies aporten una certa foscor, i tot plegat ofereix una sensació de déjà vu ben curiosa: són una banda que dóna la sensació de que ja l’hem escoltat abans; ara bé, a base d’audicions i un cop impregnats de la vocació etèria de la banda al més pur estil The Smiths (per alguns matisos de les guitarres i també de les melodies, al més pur estil How soon is now?), acaben enganxant, perquè ofereixen una visió autèntica i personal de l’estil musical que defensen. En definitiva, TOY ens situa al Regne Unit de finals dels vuitanta, i tal i com està el panorama, és un autèntic regal i una deliciosa joguina per punxar una i una altra vegada sense parar, i de pas, per tornar a escoltar aquelles bandes que varen marcar un abans i un després, des de Ride a My Bloody Valentine, passant per Pale Saints o Loop.

Carregats de guitarres dignes dels millors moments del pop-rock britànic, amb una base rítmica primitiva i unes melodies ben addictives, TOY es presenten com una nova porta cap a un passat tan gloriós com enyorat. La història es repeteix; i quan es repeteix d’aquesta manera, benvingut sigui.

Sona a… Slowdive + The Telescopes
El Millor… Reasons Why, Dead & Gone, Lose my way, Drifting deeper, Motoring, My heart skips a beat, Strange, Kopter.
El Pitjor… el nom de la banda.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply