El passat dimarts 28 de setembre ens deixava el director de cinema nordamericà, Arthur Penn, a l’edat de 88 anys, després de no superar una malaltia que patia des de feia més d’ un any i de la que no s’han donat més detalls.
Director imprescindible per entendre l’ evolució del cinema de Hollywood, Arthur Penn (nascut el 27 de septembre de 1922), va realitzar una quinzena de films, entra els que destaquen Bonnie & Clyde (1967), La Jauria Humana (1966), Pequeño Gran Hombre (1970) , El Milagro de Anna Sullivan (1962) o El Zurdo (1958); introduint en tots ells noves formes i conceptes, sent considerat el pare del nou cinema americà que va néixer a la dècada dels 70.
El seu debut en la direcció cinematogràfica va ser a l’any 1958 amb el western El Zurdo. Amb aquest projecte, el director s’encarregava de desmitificar al figura de Billy The Kid, interpretat per Paul Newman, i oferia un retrat psicològic del jove delinqüent, mostrant-nos a un personatge forjat en un entorn que no li oferia cap més possibilitat. Aquesta seria una de les constants dels films de Penn: l’entorn social com a principal element desestabilitzador de la condició humana, cosa que poques vegades s’havia atrevit a fer Hollywood. Després arribaria El Milagro de Anna Sullivan (1962), adaptació d’una famosa obra de teatre de William Gibson, basada en fets reals i on es narra la relació entre una monja i la seva alumna sordmuda. Penn es va rodejar de les dues actrius que van representar amb força èxit l’obra als escenaris, Anne Bancroft i Helen Keller, perquè donessin vida a les dues protagonistes a la pantalla. El resultat va ser un Oscar per cada una de les actrius i la primera nominació com a millor director per Arthur Penn. Amb el seu següent projecte, el film bèl·lic El Tren (1964), és donaria de morros amb les exigències de Hollywood, encarnades en l’ actor Burt Lancaster (protagonista del film); les incompatibilitats creatives entre els dos van fer que la productora substituís a mig rodatge a Penn per un altre director, John Frankenheimer, a qui li acabarien concedint l’autoria total de la pel·lícula. Però la carrera d’Arthur Penn no és va aturar, i el director va firmar a l’any següent, Acosado (1965), amb Warren Beatty de protagonista, en un film sobre la caça de bruixes del senador McCarthy, narrada en clau d’ humor. Un any més tard arribaria La Jauria Humana (1966), una de les seves grans obres mestres. Amb un repartiment de luxe, format per Marlon Brando, Jane Fonda, Robert Redford, Angie Dickinson i Robert Duvall, el director feia un demolidor retrat social de l’amèrica profunda, on els drets humans eran poc més que una utopia en aquells anys dominats pel racisme i la violència que aquest projecta en la gent. El film va ser un fracàs a nivell comercial, però assenyalava el seu director com un dels grans noms ha tenir en compte en el futur.
François Truffaut i Jean-Luc Godard, els dos enfants-terribles del cine d’aquells anys, van ser els dos primers directors tantejats per portar a la pantalla la vida dels atracadors de bancs dels anys 30, Clyde Barrow i Bonnie Parker. El primer, després d’estar treballant en la primera versió del guió, va decidir abandonar el projecta per adaptar la novel·la de Ray Bradbury, Fahrenheit 451; Godard va rebutjar l’oferta sense donar més explicacions. Va ser Warren Beatty, amic del director des del rodatge d’Acusado, qui també era uns dels productors del film, qui va oferir-li la pel-lícula. Lluny de tot convencionalisme, el director va presentar un film de ritme trepidant, una road movie (quan encara no existia el gènere com a tal) amb els ulls posats en la nouvelle vague. Penn seguia amb el seu amor pels antiherois i amb l’ull crític cap a la societat. Una espectacular Faye Dunaway i Warren Beatty interpretaven la parella d’enamorats, que en plena època de crisis decideixen robar als rics, convertint-se en una parella d’outlaws moderns plens de glamour que recorren els Estats Units amb la policia al darrere. Estem davant d’ uns personatges abocats a un final tràgic, víctimes d’un entorn gens favorable, en el marc dels anys de la Gran Depressió. Amb Bonnie & Clyde, començava un nou tipus de cinema americà, que mirava els clàssics des de Griffith a Welles, i també els dels altres continents, des de Lang a Buñuel. El film va donar-li la seva segona nominació al Oscar com a Millor Director, però tampoc el va guanyar.
Després vindrien: El Restaurante de Alicia (1969), un film menor però considerat una peça de culta per un gran sector de cinèfils; Pequeño Gran Hombre (1970), un western amb Dustin Hoffman i Faye Dunaway, que desmitificava tot el gènere, sent els indis les autèntiques víctimes, fent crítica de l’ exèrcit. Penn seguia atacant a la societat, i el film era, en part, un reflexe del que el seu país estava fent en aquells dies al Vietnam; posteriorment, va realitzar La noche se mueve (1975), excel·lent film de gènere negre amb Gene Hackman, James Woods i Melanie Griffith, i el western Missouri (1976), amb Marlon Brando i Jack Nicholson. A partir d’aquí, el director entregaria una série de films menors on destaquen, Target: Agente Doble en Berlín (1985), un efectiu film d’espies amb Gene Hackman i Matt Dillon, i la seva participació en el film col·lectiu, Lumière and Company (1995), al costat de noms com els d’ Spike Lee, Ken Loach, Claude Lelouche o Zhang Yimou.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=d0qnnwPLpxI]
Other Articles
La Cala del vermut, el nom ja ho explica tot
Restaurant Envalira: arrossos amb Gràcia
