Els Stones varen haver d’exil·liar-se al 1971 per culpa de les lleis fiscals britàniques i per un mànager en el que confiaven i que resultava ser realment un Félix Millet del món de la música. Mick Jagger, Keith Richards, Charlie Watts, Bill Wyman, Mick Taylor, juntament amb les famílies respectives i l’equip que forma tot el que eren en aquell moment els Rolling Stones, entre ells Jimmy Miller, el productor, Bobby Keys, Billy Preston, Ian Stewart, Nicky Hopkins i la resta de músics, varen marxar pitant cap al sud de França per evitar problemes amb el govern de Harold Wilson, la justícia anglesa i els xupòpters oficials que treballen sota un marc legal sovint criticable. Els contactes de Jagger amb les elits del país va fer la resta: el tema era fugir o arruinar-se. El resultat: Exile on Main Street (1972). Stephen Kijak, amb l’ajuda dels mateixos Stones, ha el·laborat una pel·lícula, Stones in Exile, on ens ho explica gairebé tot.
Els diferents components del grup van viure entre Niça i Cannes, aproximadament, des de juliol fins al novembre de 1971. La qüestió es va centrar posteriorment en trobar un espai per gravar. Després de donar voltes i voltes buscant un estudi per començar a treballar, Keith Richards va proposar instal·lar a tota la banda a casa seva, a Villefranche-sur-mer, Villa Nellcote, on hi vivia amb la seva dona Anita Pallenberg i el seu fill Marlon. Un cop instal·lat tot l’equip al soterrani de la casa de Richards, les sessions de gravació, de forma improvisada, desgarradora i fins i tot descontrolada, varen donar els seus fruits. Tot i que varen haver seriosos contratemps, des d’un parell de robatoris on van veure com volaven instruments i diners sense que la banda s’enterés, fins als excessos de drogues i alcohol que van acabar per mermar al propi Richards i algun que altre membre de l’equip, els temes anaven agafant forma.
La incomoditat del soterrani i l’anada i tornada de personatges, des de camells fins a autors del renom d’ Allen Ginsberg, la boda de Mick Jagger amb Bianca, els maldecaps de Bill Wyman per no trobar bossetes de te o les conserves que tant estima de la seva adorada Anglaterra, la inadaptació de Charlie Watts per no entendre l’idioma, i sobretot, la sensació de que t’han fet fora en certa manera del teu país, creava una sensació d’inestabilitat, de llibertat, de desencís, que es va plasmar a Exile on Main Street.
El disc es va acabar a Los Ángeles, on ja tenien previst anar-hi per acabar l’ àlbum. Des de desembre de 1971 fins al març de 1972, es van donar les voltes necessàries als temes. Es va aprofitar per donar cara i ulls a la portada. Robert Frank va ser l’escollit. El seu amor per la generació beat, compartit per Jagger, Richards i Watts, va ser decisiu. Frank va decidir gravar i capturar la banda a través d’una Super 8, i d’aquí l’aparença de les fotografies del disc. Finalment va sortir a la venda el 12 de maig de 1972. D’entrada males crítiques. En qüestió de mesos, de genolls.
Exile on Main Street és un disc que va cap a moltes direccions a la vegada. Sona tant a rock, com a soul, com a funk, com a country… És una fugida cap a les arrels de la música nordamericana, cap als referents que van marcar la carrera dels Stones, i un àlbum que avui sona més viu, pròxim i intemporal que el primer dia. L’energia, emocions i art que desprèn tot el treball són palpables tema a tema. La força, eclecticisme, cruesa, melodia, i en definitva, els temes d’Exile on Main Street fan d’ell un dels millors discs que un pot escoltar, sense cap mena de dubte.
Doncs bé, Stones in Exile és un documental d’Stephen Kijak que ens endinsa de ple a la gravació d’aquest disc. Simpathy for the Devil de Jean-Luc Godard, Gimme Shelter dels germans Maysles i Charlotte Zwerin, Shine a Light d’ Scorsese i ara Stones in Exile: des de la música i des del cinema, recuperar el llegat dels Rolling Stones sempre és un regal per tots aquells que entenen la música com un viatge a través de l’art, les emocions, el coneixement i la història de la música.
