Lejos de ninguna parte, de Nami Mun

0

“Moscón dormía cuando llegué a casa esa noche. Alargué la mano y encendí la linterna que él mismo había colgado del techo. El suelo se volvío de un color amarillo huevo y la luz realzó todo lo que tocó: una lata abierta de raviolis, la venda que llevaba justo debajo de la rodilla, una cartera de cuero de color verde. Se había dormido con los calzoncillos puestos y la jeringuilla colgando del brazo. Me arrodillé y se la retiré lo más suavemente que pude, una tarea nada fácil teniendo en cuenta que la piel y el pus se habían secado alrededor de la aguja.”

Lejos de ninguna parte (Libros del Silencio), primera novel·la de l’escriptora coreana resident als Estats Units Nami Mun, és una barreja d’aquesta derivació del realisme brut que tant de moda s’ha posat últimament en la literatura nord-americana i el sub-gènere de l’auto-ficció, una manera de narrar la pròpia biografia convenientment dramatitzada. I és que, com l’autora, la protagonista del llibre (Joon)  és una immigrant coreana que arriba amb els seus pares a la Nova York dels anys 80 intentant fer realitat l’ideal del somni americà. Víctima de la influència d’un pare alcohòlic i d’una mare que queda en estat catatònic, fuig de casa als 13 anys i es guanya la vida amb diferents feines, com venedora de diaris o comercial d’Avon. Però les semblances acaben aquí. Mentre l’autora va reprendre els estudis, llicenciant-se a la Universitat de Michigan i acabant com a professora d’escriptura creativa a la Universitat de Chicago, Joon desfila per escenaris força més depriments. Llocs com centres d’acollida, pisos compartits amb ionquis de tota mena, clubs d’acompanyants o la presó permeten fer-se una idea del tipus d’història que ens espera. Sempre amb la ja clàssica desfilada de personatges decadents que van omplint el relat de malenconia, dibuixant els seus destins en un tapís com el Bronx, escenari de tantes i tantes històries sòrdides, un intueix que tot allò no pot acabar bé.

Per ser sincer, Lejos de ninguna parte no m’ha causat (com si va fer Knockemstiff, també publicada per Libros del Silencio) la sensació d’estar patint allò que anava llegint. Ja hem dit que aquesta vessant literària pròxima al realisme brut gaudeix de molta acceptació avui en dia i van sortint nous escriptors, com Mun o Donald Ray Pollock, autor de Knockemstiff, que ens mostren els racons més amagats de la societat, apropant-nos aquelles històries que queden amagades per la voracitat d’un món esbojarradament accelerat, que devora persones al ritme que elles mateixes decideixen quan s’abandonen a un destí funest que no poden (o tampoc volen) canviar. Però així com Knockemstiff colpejava des de la primera pàgina, provocant una barreja de pietat i repugnància, una muntanya russa de reaccions emocionals, el llibre de Mun es presenta més aviat com un paisatge vist a través de la protecció d’una finestra, de forma que es pugui veure la natura sense sentir al mateix temps la brisa que ens acaricia la pell. La narració és àgil, dolça per moments dintre del patetisme pel qual navega (en una demostració de que el jo de l’autora es troba molt present), els personatges estan ben descrits i resulten commovedors fins a cert punt, però per moments un té la sensació d’estar patint un déjà vú,  de no estar descobrint res de nou que no hagués sentit abans en diverses ocasions. És el que passa quan una mateixa temàtica es repeteix en excés, ja que les veus innovadores, això no es pot negar, són poques i no totes tenen un missatge a tenir en compte, sent moltes d’elles un abocador de paraules malsonants i decadència extrema per a escandalitzar a quanta més gent millor. Evidentment aquest llibre no pertany a una d’elles. La història es honesta, el missatge és contundent i per la paleta de l’autora passen temes com la immigració, l’exclusió social (per diverses causes), la drogoaddicció, la prostitució, les malalties mentals o la vida a les presons, tots ells narrats amb la tendresa i ull crític de qui ha vist de prop aquestes situacions i coneix i entén la fina frontera que separa la prosperitat social de l’enfonsament i la pèrdua de la dignitat. Però també deixa el regust d’allò ja vist, sense aconseguir lligar al lector i recorrent a a situacions un punt minades.

Estem parlant d’un bon llibre, alliçonador (un punt moralista) i cru. No impressiona, però deixa palès, un cop més, el sense sentit de la societat en la que vivim (especialment als Estats Units) on el somni de progrés fàcilment es transforma en malson, a vegades una mica  per culpa de tots.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.