Després de Knockemstiff, teníem ganes de més Donald Ray Pollock. De nou, de la mà de Libros de Silencio i amb traducció de Javier Calvo, podem horroritzar-nos i captivar-nos amb l’escriptor nord-americà gràcies a El diablo a todas horas, la seva primera novel·la. El d’Ohio, un currante de tota la vida que es va decidir posar-se a escriure passats els 50 anys, esdevé un narrador implacable que s’endinsa en les esfereïdores i complexes dimensions desconegudes de la naturalesa humana. Amb una prosa que evoca a contemporanis com Cormac McCarthy i John Connolly, i també a clàssics com Flannery O’Connor i Joseph Conrad, Pollock aconsegueix una obra contundent, esgarrapadora i inquietant des de la pàgina ú. Hiperrealista, cru i pervers, allunyat al màxim de la literatura intel·lectual tan pedant com buida que sovint intenta il·luminar allò que no es pot il·luminar, Pollock obre la porta de la honestedat i l’autenticitat literària a través un retrat aspre, transparent i demolidor envers la condició humana que es situa als anys 40 al sud d’Ohio (sí, per on situem al mapa Knockmestiff) i que avança cap a la dècada dels 50 mitjançant el creuament d’un grapat de personatges que poden dir sense embuts que saben el que és caminar pel costat més salvatge de la vida.
L’inici del relat remou tots els líquids i sucs gàstrics del cos. Willard Russell obliga al seu fill de 10 anys, Arvin Eugene Russell, a resar per la vida de sa mare en un sanguinari i gòtic altar erigit per ells mateixos amb un tronc d’arbre i animals morts desfets i sanguinolents penjats de les branques. Brutícia, fang, sang, suor, llàgrimes, crits, precs, dolor, vòmits, desolació,… tot en un, i servit amb safata de cartró, senzilla, ajustada, ben atapeïda, amb la mesura i el llenguatge exactes i precisos. La eloqüència i transparència de la prosa de Pollock esborra qualsevol intenció de titllar-lo d’impostor. Tot resulta massa creïble. Les descripcions de les localitzacions, dels personatges, de les situacions… és tan real que la immersió a la trama és immediata. El relat avança esquitxant fang, sang i de tot pel camí. Arvin, esdevé el protagonista, qui ensopega pel camí amb éssers humans disfressats de monstres o a l’inrevés,… i sobretot, amb la seva infància i el seu passat, tema recurrent en Pollock. Les altres línies argumentals, en total en trobem tres, són les traçades a través de Roy i Theodore, per una banda, i de Carl i Sandy Henderson, per l’altra. La primera parella està formada per un fals predicador (un altre) i un guitarrista paralític que enganyaven a la gent fent-se passar per pastors del senyor; els segons la formen Carl i la seva dona Sandy, els dos psicòpates de carretera a la que feia menció, que es dediquen a recollir a oblidats, perduts i indigents pel camí amb l’objectiu de retratar-los enmig d’un mortal acte sexual. Preston Teagardin, el nou predicador que arriba a Knockemstiff per substituir a Roy i Theodore com a homes de déu i Leo Bodecker, l’alcohòlic i amargat poli grillat de la zona, completen, sense oblidar els entranyables i càlids avis d’Arvin, amb els que viu després de marxar de casa dels pares, completen la tenebrosa i magnètica teranyina compositiva de la novel·la.
Els fantasmes del passat, l’educació i la mala educació, la invasió de l’Esperit Sant en les terres de la ignorància, els homes sense escrúpols i els escrúpols sense homes, la solitud del corredor de fons, la desesperança del que ho ha perdut tot des de que va néixer, el fracàs del que no vol adonar-se’n de que el fracàs sempre arriba, el dolor del que viu però vol morir, la manca de recursos emocionals per aconseguir percebre una mínima ràfega de llum amb la que agafar forces per tal de no donar cap altre pas enrere, la necessitat d’estimar i sentir-se estimat, la importància de ser, esdevenir i sentir-se útil, respectat i admirat, la manca de sinceritat sumat a l’error innat de creure’ns que estem aquí per ser feliços sense aturar-nos a pensar en la fragilitat de l’ésser humà, la sensació de que tot es pot acabar en qualsevol moment i que mai podem saber quan arribarà aquest moment, el perquè de tot plegat i el desassosseg de la vida, la falta de voluntat per comprendre que no existeixen el monstres perquè existim nosaltres… El diablo a todas horas.
