Cinema
 |
ESTRENA! CORAZÓN REBELDE. SCOTT COOPER Una novel·la de Thomas Cobb és l’origen de l’òpera prima d’Scott Cooper, qui ha tingut com a padrins a figures de la talla de Robert Duvall i Jeff Bridges. El protagonista de Last Picture Show i El Gran Lebowsky interpreta a una llegenda del country respectada i admirada, però abandonada i poc menys que oblidada. Decisions errònees, vicis excessius, i falta de sort, fan que el gran Jeff Bridges, en aquest cas, el gran Bad Blake, busqui encara el sentit a la vida, almenys a la seva. Talent, ganes i personalitat no li manquen, com tampoc a un immens Jeff Bridges. La banda sonora, excepcional. Al Nivell de… Dias Sin Huella i El Luchador. |
 |
ESTRENA! LOS HOMBRES QUE MIRABAN FIJAMENTE A LAS CABRAS. GRANT HESLOV Ja ho diuen a l’inici: la pel·li guarda semblances amb la realitat. Tot i que el to és hilarant, conceptes com crear super soldats, veure terrorisme per tot arreu, militars obsessionats per la seva professió, i algun que altre, provenen directament de l’enfoc ridículament bel·licista del món que tenen els EUA i cia. Una visió sarcástica i surrealista de l’exèrcit, on un gurú hippie crea un nou tipus de soldat: la màquina de matar silenciosa, vident i amb connotacions hippies. Entretinguda i àcida, els divertits personatges interpretats per Jeff Bridges i George Clooney, i donar la volta a l’exèrcit, fan que valgui la pena. Al Nivell de… Tres Reyes i Tropic Thunder. |
 |
UN PROFETA. JACQUES AUDIARD  Una de les pel·lis de l’any. Un jove delinqüent ingressa a la presó; estarà 6 anys, i decidit a sortir més intel·ligent i en millor disposició, Malik (un gran Tahar Rahim), no perd el temps per establir contactes i fer-se un lloc. Una trama hipnòtica, un protagonista dels que enganxen, una narració tensa, amb la càmera que segueix de forma asfixiant a Malik, Un Profeta entra directament a la llista d’obres imprescindibles del gènere criminal. Cine d’autor amb majúscules. Al Nivell de… Fuerza Bruta, El Expreso de Medianoche, Gomorra. |
 |
THE LOVELY BONES  Peter ‘Spielberg’ Jackson ens ofereix un drama fallit per totes bandes. L’encert de la primera mitja hora, gràcies a una Saoirse Ronan magnífica (intrepeta a Susie, protagonista i narradora en off omnipresent) i a una trama fins el moment entretinguda, mantenint cert factor sorpresa, s’esmicola d’immediat. A partir del crim, només Stanley Tucci se salva. Els personatges de Wahlberg i Weisz són poc més que invisibles, i les imatges oníriques del cel on viu la nena semblen fetes per un nen amb mal gust. El to cursi i catòlic acaba per dinamitar-ho tot. Gran pèrdua de temps. Al Nivell de… Ghost, City of Angels. |
 |
SHUTTER ISLAND. MARTIN SCORSESE  L’Scorsese d’enguany manté la contundència visual de sempre, seqüències marca de la casa, com l’arribada dels personatges de DiCaprio i Ruffalo a la illa Shutter, la tempesta, el descens al far…i poca cosa més. El director de Queens es perd en el laberint contruït arrel de la novel·la de Dennis Lehane (Mystic River), en una trama tramposa que es veu venir, amb uns personatges lineals, un metratge excessiu i una música que de tant intentar imitar la d’ El Cabo del Miedo, acaba per avorrir. Una mica de Tournier, una mica de Hitchcock, aparença visual 50’s…però a un director de la seva talla se li ha d’exigir molt més. Al Nivell de… la pitjor obra d’Scorsese. |
 |
I’M NOT THERE. TODD HAYNES I’m not there no és un biopic a l’ús ni corrent, com tampoc ho ha estat la carrera de Bob Dylan; la pel·lícula de Todd Haynes és un film carregat de personalitat autoral. El director recrea en forma de gran collage la vida d’un dels mites més importants del rock, a partir de les seves múltiples reencarnacions, cada una d’elles amb la cara d’un actor diferent. Mostrant-nos de manera fidel i realista l’univers Dylan, des d’entrevistes a portades de discs, arribant a moments realment memorables com la recreació del concert en el Festival de Newport, amb una actuació impressionant de Cate Blanchett. Al Nivell de… el millor Dylan. |
 |
UN HOMBRE SOLTERO. TOM FORD Colin Firth, guanyador de la darrera Copa Volpi, interpreta a George, un professor universitari que no aixeca cap perquè la seva parella ha mort en un accident de cotxe. Tan preciosista, íntima i continguda com un catàleg de moda, interiorisme i cosmètics, el dissenyador Tom Ford s’estrena amb una pel·li que és un exercici de fotografia de moda i un intent per narrar una història que no deixa de ser un pastitx narcisista, absurd i més avorrit que un passi de models. I si la forma grinyola, del fons, amb frase del calibre “la vida per mi té sentit quan connecto amb algú”, reflexions com “la vida te la prèns tal com ve”, expressades amb solemnitat, i diàlegs com “estàs millor que James Dean”, ja no sabem què dir. Al Nivell de… qualsevol spot publicitari. |
 |
THE ROAD. JOHN HILLCOAT The Road narra la capacitat de supervivència de l’home en una època post-apocalíptica, focalitzada en un pare i un fill. La civilització, amb els seus defectes i virtuts, dóna pas a la “llei del més fort”. Colors freds (els colors càlids apareixen en els flashbacks que fa el protagonista, Viggo Mortensen quan recorda el passat), ritme de pel·li pausat, silencis, plans estàtics, atmosfera gèlida, quieta; l’únic motiu positiu apareix al final d’una pel·li interessant a tots nivells. És una reflexió sobre el final del món i les reaccions individuals i col·lectives, l’amor entre pare i fill, i fins i tot entre persones, des d’un punt de vista humanista i filantròpic, tot i que en una pel·li sobre l’apocalipsi sempre hi ha lloc per la misantropia. Hillcoat segueix creixent. Al Nivell de… The proposition, Los 3 entierros de Melquiades Estrada i La vergüenza |
 |
TRES DIES AMB LA FAMÍLIA. MAR COLL L’avi d’una família burgesa mor i els membres d’aquesta es troben després de molts anys i encara més diferències. Mesurada, continguda, amb una trama molt Bergman i una narració contemplativa que beu de Rohmer, encara que s’ensumen les bones intencions de la directora, tot queda en res per culpa d’una interpretació, fotografia i so deficients. La narració pausada i contemplativa, algun moment d’Eduard Fernández i que només dura 70 i pocs minuts, sense oblidar les intencions i el bon muntatge, són els millors ingredients del film català de l’any. Al Nivell de… la realitat del cinema català |
 |
PRECIOUS. LEE DANIELS  El film narra les desgracies d’una jove noia obesa, que rep tot tipus de humiliacions. En aquest cas, se’ls hi ha anat tant la mà a l’hora d’escriure el guió que aquesta pel.lícula que no funciona ni com a broma cinematogràfica. Produeix la nefasta Ophra Winphrey, i el seu repartiment es un autèntic despropòsit: Lenny Kravitz, Mariah Carey i la insofrible Mo’nique. El film ve avalat per un gran nombre de premis en diferents festivals i sis nominacions en la pròxima edició dels Oscar (incloent millor actriu, millor pel.li i millor director), mostra de que el món ha perdut el nord. El film, que conté les pitjors escenes oníriques que s´han filmat mai, no deixa de ser més que la pitjor versió de les lamentables Marujades Televisives. Al Nivell de… tota la teledeixalla (realities, salsa rosa, etc.) que infecta la societat. |
 |
EN TIERRA HOSTIL. KATHRYN BIGELOW La directora de Le Llaman Bodhi i K-19, entre d’altres, ens narra el dia a dia d’un grup de soldats que es dediquen ha desactivar bombes en mig d’un Irak devastat per la guerra, i les fatals conseqüències psicològiques d’estar en cada moment en contacta amb el perill més extrem.El film fa gala d’una bona factura visual de caire realista però l’intensitat que presenta en els 40 primers minuts del film, poc a poc és va desinflant perdent la condició de gran pel.lícula per convertir-se en un film correcte i poca cosa més. Al Nivell de… Jarhead |
 |
INVICTUS. CLINT EASTWOOD Un Clint Eastwood sense punch i massa redundant narra un dels capítols cabdals de la història recent. Sudàfrica es va unir gràcies a la saviesa i serenor de Mandela, i la Copa del Món de 1995 de rugby va suposar un punt d’inflexió que Eastwood recrea amb el to èpic típic, tòpic i cursi de Hollywood. El resultat final és fluix, resultant una de les poques pel·lícules del tot prescindibles de la filmografia del director de San Francisco. 137 minuts sense ritme ni gràcia, en la crònica d’una victòria avorrida i on tot resulta massa evident i mastegat. Morgan Freeman i Matt Damon,’sosos’ a més no poder. Al nivell… d’un Eastwood desconegut i massa spielbergià. Més fluixa que Banderas de Nuestros Padres. |
 |
CHERI. STEPHEN FREARS Dues dècades després de Las Amistades Peligrosas, director, guionista i actriu repeteixen en aquesta història d’una cortesana del París de 1920 (excel·lent Michelle Pfeiffer) que vol donar un gir a la seva vida, enamorant-se alhora del jove fill d’una amiga seva (notable Ruppert Friend). Cheri és un film elegant i d’aires teatrals. Des dels magistrals títols de crédit inicials, amb un narrador explicant l’orìgen de les cortesanes, fins al seu contundent i sec final, el film es mostra com un exercici fresc, i gens pretenciós. Amb una Pfeiffer continguda i deliciosa, Stepehen Frears ens presenta un film petit però de grans resultats. Al nivell de… The Queen, i la millor Michelle Pfeiffer. |
Deixa el teu comentari!