hurt_locker_ EN TIERRA HOSTIL. KATHRYN BIGELOW Correcta a seques
La directora de Le Llaman Bodhi i K-19, entre d’altres, ens narra el dia a dia d’un grup de soldats que es dediquen ha desactivar bombes en mig d’un Irak devastat per la guerra, i les fatals conseqüències psicològiques d’estar en cada moment en contacta amb el perill més extrem.El film fa gala d’una bona factura visual de caire realista però l’intensitat que presenta en els 40 primers minuts del film, poc a poc és va desinflant perdent la condició de gran pel.lícula per convertir-se en un film correcte i poca cosa més.
Al Nivell de
Jarhead.
Invictus INVICTUS. CLINT EASTWOOD Avorrida
Un Clint Eastwood sense punch i massa redundant narra un dels capítols cabdals de la història recent. Sudàfrica es va unir gràcies a la saviesa i serenor de Mandela, i la Copa del Món de 1995 de rugby va suposar un punt d’inflexió que Eastwood recrea amb el to èpic típic, tòpic i cursi de Hollywood. El resultat final és fluix, resultant una de les poques pel·lícules del tot prescindibles de la filmografia del director de San Francisco. 137 minuts sense ritme ni gràcia, en la crònica d’una victòria avorrida i on tot resulta massa evident i mastegat. Morgan Freeman i Matt Damon,’sosos’ a més no poder.
Al nivell…
d’un Eastwood desconegut i massa spielbergià. Més fluixa que Banderas de Nuestros Padres.
Cheri CHERI. STEPHEN FREARS Breu, seca i entretinguda
Dues dècades després de Las Amistades Peligrosas, director, guionista i actriu repeteixen en aquesta història d’una cortesana del París de 1920 (excel·lent Michelle Pfeiffer) que vol donar un gir a la seva vida, enamorant-se alhora del jove fill d’una amiga seva (notable Ruppert Friend). Cheri és un film elegant i d’aires teatrals. Des dels magistrals títols de crédit inicials, amb un narrador explicant l’orìgen de les cortesanes, fins al seu contundent i sec final, el film es mostra com un exercici fresc, i gens pretenciós. Amb una Pfeiffer continguda i deliciosa, Stepehen Frears ens presenta un film petit però de grans resultats.
Al nivell de
The Queen, i la millor Michelle Pfeiffer.
Mujer sin piano de Javier Rebollo LA MUJER SIN PIANO. JAVIER REBOLLO Bones intencions estilitzades
Una dona ordinària (Carmen Machi) sent constantment un so agut a l’orella, que és el que li passa realment al mateix Javier Rebollo des de fa dos anys. Aquest ens relata les 24 hores de la vida quotidiana i avorrida d’aquesta dona que fa fotodepilacions al seu domicili i que gira 180º quan decideix anar a l’estació d’autobusos de Madrid. Pocs diàlegs, bona fotografia i un director que té com a referent el cinema francès. Aquestes són les claus d’aquest film fresc que ha guanyat la Concha de Plata al millor director al Festival de Cinema de Sant Sebastià.
Al nivell de…
Antonia’s Line.
Up in the air UP IN THE AIR. JASON REITMAN Entreteniment agut
Un home d’uns 40 i molts (George Clooney) es guanya la vida amb la detestable feina d’acomiadar treballadors viatjant de punta a punta dels EUA sense res més que una motxilla on guarda totes (sí, totes) les seves pertenences. La seva condició de solitari canvia quan fa amistat amb una nova companya de feina i amb una dona de la seva quinta amb la que troba la comprenssió i l’amor. L’evolució dels personatges i alguna que altra situació divertida fan d’aquesta fàbula tan àcida com irònica un més que correcte exercici d’entreteniment.
Al nivell de…
Gracias por fumar.
Noise (Sobrepasando el límite) SOBREPASANDO EL LÍMITE. HENRY BEANCuriosa i divertida
El personatge de Tim Robbins està fins els nassos dels sorolls de la ciutat. Sense entendre la indiferència de la gent davant d’aquest fet i d’altres, es converteix en una mena de vigilant nocturn que destrossa els cotxes als que se’ls dispara l’alarma. Defensor d’una causa justa, però incomprès per la seva dona, es converteix en el Rectificador. Noise és un film independent del 2007 amb aromes de còmic que farà les delícies dels que estan farts de la gent sorollosa, dels crits, de les alarmes, dels cotxes i de les molèsties evitables de les grans ciutats.
Al nivell de
Boxes i Home.
Das Weisse Band (La Cinta Blanca) LA CINTA BLANCA. MICHAEL HANEKE Obra Mestra
El director de Caché ofereix una metàfora de les conseqüències de la mala educació. La religió i l’excés de disciplina, la hipocresia i el gust per la rigidesa, els tabús i la por al superior, entre d’altres, són suggerides per Haneke com les causes de la falta d’humanitat. Un blanc i negre dreyerià i una narració exquisita donen forma a la millor pel·li del 2009 i una de les millors obres de la passada dècada. Obra mestra.
Al nivell…
del millor Dreyer, del millor Bergman i del millor Haneke.
Amerrika AMERRIKA. CHERIEN DABIS Entreteniment
L’òpera prima de la directora Cherien Dabis, nordamericana de pare palestí i mare jordana que amb cert caire autobiogràfic, retrata l’arribada d’una mare i un fill palestins als EUA. Simpàtica, divertida i reflexiva pel·lícula sobre els prejudicis no només amb el món àrab, sinó que amb tots els problemes derivats de les diferències entre persones, a les que la majoria s’hi fixa massa, potser per ignorància, per avorriment o potser per tapar els veritables problemes de les persnes i de la societat.
Al nivell…
de Cuscús i The Visitor.
Bad Lieutenant BAD LIEUTENANT: PORT OF CALL NEW ORLEANS. WERNER HERZOG Werner Herzog
Herzog
, el cineasta nòmada, ofereix una nova mirada del cinema negre, a través d’un fill de p…, Terence McDonagh (el milor Nicolas Cage de sempre?), que es retroalimenta d’un entorn i una societat tant o més podrida que ell. El New Orleans post-Katrina, els personatges, tot olora a necessitat de canvi, a Oblidats, a gàbia, a bucle fatídic. Terence McDonagh és un fill del nostre temps, un supervivent, una necessitat o un càncer del sistema? Herzog apunta i dispara a la cara d’una societat malalta que ha de reinventar-se. Obra mestra on també hi ha espai pel surrealisme i pel sentit de l’humor.
Al nivell…
del millor Buñuel, del millor Ferrara,…del millor Herzog.
Un tipo serio UN TIPO SERIO. GERMANS COEN Comèdia subtil i deliciosa
Laurence Gopnik
necessita donar una altra perspectiva a la seva vida, però no sap quina. A ritme dels Jefferson Airplane, els petits grans problemes del dia a dia, les cadenes que s’ha anat col·locant, com la de la religió, no el deixen relaxar-se ni gaudir de res, situant al protagonista en una dicotomia on la disciplina moral i els hàbits adquirits no el deixen pensar amb la higienen mental ni l’atreviment que ell desitjaria. Els germans Coen segueixen en plena forma, reflexionant amb lucidesa i humor sobre el sentit de la vida en una mena de Si la cosa NO funciona.
Al nivell
… de Desmontando a Harry i Fargo.

Comments are closed.